Sandra Vicente, Gabriel Ubieto i Alba Crespo són els guanyadors de la primera edició del Premi Ramon Barnils de periodisme d’investigació, un guardó impulsat pel Grup Barnils, editor de Mèdia.cat. El seu treball, sobre els ultres als camps de futbol catalans, es podrà llegir a l’Ara en les setmanes vinents. Sandra Vicente explica què hi ha darrere aquest treball i la seva visió del periodisme.

Podria donar més detalls del reportatge?

L’hem titulat «Els ultres prenen partit» i hem mirat de retratar la realitat ultra al futbol català. Mirem d’explicar com funcionen aquests espais de socialització, d’una socialització molt forta, i com són els seus mecanismes de politització, sigui cap a la dreta o cap a l’esquerra. I fer-ho més enllà dels tòpics que hi ha darrere el tema.

Com sorgeix la idea de fer aquest reportatge?

A partir del judici que hi va haver contra dos joves acusats d’agressions contra una sala que feia un concert nazi l’11 d’octubre del 2011. Aquests nois eren membres del grup ultra del Sant Andreu Desperdicis, i encara que no van actuar coma tals, sinó que ho van fer com a militants antifeixistes a títol individual, la premsa sí que s’hi va referir per la seva pertinença a Desperdicis.

A partir d’aquí ens plantegem investigar que hi ha al darrere d’aquests grups i quina part és ideologia i quina futbol.

Heu entrevistat molts ultres?

Hem parlat amb gent de la Corba Jove de l’Espanyol, Marea Azul del Vistalegre de Castelldefels, Gerunda Sud, Curva Tóxica de Terrassa… I segurament algun altre que m’estic deixant.

Pràcticament tots equips de segona divisió o inferiors. Per algun motiu?

Sí, és clar, no és casualitat. El fenomen ultra és propi de les categories inferiors. En realitat no hi ha espai per a ells a la primera divisió. Els ultres són fanàtics del futbol clàssic, l’amor als colors i l’espai de socialització, d’identificació, són el més important per a ells. També són molt crítics amb el futbol comercial, entès com un bé de consum. Un ultra de veritat no hi té espai als grans equips.

Com vau arribar a presentar-vos al premi?

Vam saber de la seva convocatòria i vam pensar que aquest reportatge, que era el treball de final de grau hi podia encaixar. Vam parlar-ho amb la tutora, que ens va animar a fer-ho.

El vau haver de modificar molt?

No. Està tal qual, només el vam retallar una mica per adequar-lo a l’extensió que marcaven les bases.

Una de les característiques del periodisme d’investigació –i un dels motius pel qual els mitjans hi han renunciat- és el seu cost. Quan us ha costat a vosaltres elaborar el reportatge?

Doncs bàsicament ens ha costat nou mesos. Econòmicament no ha estat molt car, encara que hi ha desplaçaments. Hem anat a Girona, a Terrassa, etc. però res inassumible. Però el cost ha estat sobretot en temps. Potser nou mesos és extrem, érem estudiants i potser ho fèiem una mica lent, però no és un reportatge que es pot fer des d’un despatx. Hi has d’anar, ja que el que més ens ha costat ha estat guanyar-nos la confiança dels ultres. En part, aquest és l’error més gran que es fa a l’hora d’acostar-se al fenomen ultra, ja que no s’hi va realment a parlar amb ells i llavors no se’ls pot entendre.

Però tenim clar que si hem pogut fer aquest reportatge, és perquè partíem d’un entorn acadèmic, en un entorn laboral hagués estat impossible. Cap mitjà et dóna nou mesos per a preparar un tema.

Ja heu acabat la carrera, però cap dels tres us dediqueu al periodisme.

No. En Gabriel està estudiant una segona carrera. L’Alba fa un màster de comunicació i gènere a la UAB i jo tinc una feina a jornada completa que no té res a veure.

Ara mateix és impossible trobar feina en aquest sector. Tot són pràctiques o col·laboracions sense remunerar i el periodisme que a nosaltres ens agradaria ni tan sols existeix. I la gent ha de tenir clar que si no pagues als periodistes no tindràs periodisme de qualitat.

Què heu sentit en guanyar el premi? Us animarà a reconsiderar la vostra decisió?

És un orgull enorme. Li teníem molt d’amor a aquest treball i el seu reconeixement ens alegra molt.

I sí que ens ha reafirmat a continuar en el periodisme, que per a nosaltres no és una professió sinó més aviat una passió.