En el món de la crítica cultural, l’autor de vegades ha de lliurar un pols contra la seva vanitat i prendre una decisió íntima: el que vol és desenvolupar una opinió raonada, honesta, del disc, el llibre o la pel·lícula, o bé lluir-se? No cal que portis gaire temps fent critiques per adonar-te que destrossar un disc és molt més divertit que elogiar-lo, i que les frases que conviden l’autor de l’obra a dedicar-se a vendre persianes o que suggereixen convertir el compacte en un sotagot són més agraïdes i criden més l’atenció, cosa important quan comences, que les argumentacions més moderades o admiratives.

Si l’artista trinxat és un pobre noi que s’estrena, la repassada pot despertar un gaudi pervers en el lector, perquè hi ha una satisfacció tèrbola en la contemplació del patetisme, en la imatge del principiant humiliat. “Hola, em dic Oriol i aquest senyor de la revista diu que el meu primer disc és una mostra de la decadència de la civilització occidental”. I si és una estrella, genera la immediata adhesió dels qui troben que l’èxit comercial és, sempre, cosa de mediocres sobrevalorats i cobdiciosos, productes de màrqueting buits i barruts amb sort. “Per fi algú diu les veritats!”. Tractant-se de certs ídols mainstream, però, la crítica despietada no sempre és l’opció més audaç: si demà actués Phil Collins a Barcelona, el que seria autènticament valent seria defensar-lo!

L’acidesa dóna joc i és aplaudida, tret que siguis tu o algú proper a qui li toqui rebre, esclar, només que l’autor de l’article ha de calcular quin equilibri practica entre l’honradesa i l’espectacle. D’acord, és possible que la crítica, particularment la musical, sigui en l’actualitat menys punyent que en altres temps, en part perquè ara tendim a evitar perdre temps i espai en allò que no ens sembla interessant i mirem de concentrar les nostres energies en les coses que pensem que s’ho mereixen, i per això les ressenyes negatives de discos o concerts criden més l’atenció.

Però alhora tampoc no havia estat mai tan temptador apujar el to a consciència, practicar l’efectisme, esbocinar mites vivents com en aquesta era de likes i retuits, d’impetuoses lectures en diagonal i haters amb set de sang. Una època en què el crític pot arribar a decidir que de cap manera una noció serena de la realitat li pot espatllar una ressenya divertidíssima. I vet aquí un altre dels molts desafiaments als quals s’enfronta la nostra estimada professió.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019