Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Dijous passat es va lliurar el Premi Ramon Barnils de Periodisme d’Investigació. Malgrat que s’havia previst un guardó per la categoria d’estudiants i un per als professionals, com que els autors del millor reportatge eren acabats de llicenciar que l’havien fet com a treball final de grau, el jurat va decidir atorgar només un premi i deixar desert el destinat als estudiants. La Sandra, en Gabriel i l’Alba han explicat a Mèdia.cat que cap d’ells treballa com a periodista. Mentre la Sandra fa una feina que no té res a veure amb el món de la comunicació, els seus companys han decidit continuar formant-se i estudiar una segona carrera i un màster. A l’entrevista expliquen que veuen impossible trobar feina remunerada com a periodistes i que el periodisme que els agradaria ni tan sols existeix.

Fa un temps, un amic que s’havia quedat sense feina tres anys després d’acabar la carrera, m’explicava que somiava en ser corresponsal. El que en un principi semblava impossible es va convertir en una aventura que el va portar a Rio de Janeiro, on ha passat quatre anys enviant cròniques, entrevistes i reportatges per a un dels diaris més llegits de la premsa espanyola. Quan va marxar, amb tota l’admiració que em despertava el seu coratge inconscient, li vaig dir alguna cosa així com “tu la feina no la busques, te la inventes.” Sempre he envejat el seu valor i, tot i que no tot és tan bonic ni senzill com sembla des de fora, el cert és que ell ha aconseguit viure d’una feina que molts estudiants de periodisme imaginen.

I és que després de quatre anys llegint i escoltant com es fa el periodisme, el dia que travesses la porta de la facultat et mata la impaciència per començar a exercir-lo. Veient què estem fent nosaltres, els de la meva generació, que gairebé hem renunciat al periodisme per dedicar-nos en massa a la publicitat, la comunicació corporativa i el màrqueting digital, sovint temo la crua decepció que pateixen els qui cada juny surten amb la llicenciatura sota el braç. Si bé han estat advertits incansablement abans de començar, probablement han mantingut una esperança creixent a cada examen aprovat, a cada assignatura completada, que s’ha anat apagant a mida que han anat deixant els seus llocs de pràctiques, sense que els hagin tornat a trucar per contractar-los.

Amb tot, continuen sorprenent projectes com Hemisfèria.cat, el diari digital que han creat una vintena d’estudiants que viuen temporalment a l’estranger gràcies als programes d’intercanvi Erasmus i a altres convenis entre universitats. Els seus impulsors asseguren que el tractament de la informació global no es pot dur a terme sense una visió crítica del periodisme internacional i que, per tant, explicaran allò que passa des d’on passa, responent a les necessitats de les persones i no dels estats. En un primer moment, la iniciativa em va aclaparar i em va causar certa gelosia: per què no se’ns havia ocorregut a nosaltres quan érem a la universitat? Després, m’hi he parat a pensar i m’ha sabut greu preveure com de frustrades quedaran algunes bones intencions d’aquests joves quan tornin a casa, lliurin el seu treball final de grau i s’adonin que tot el que té el mercat laboral per oferir-los són més aviat escorrialles i que els projectes que han creat no funcionen com a font de subsistència. Quantes iniciatives com aquesta, que havien estat el motor d’uns anys estudiantils o postuniversitaris, han quedat en un calaix quan ha arribat la independència econòmica?

Em sorprenc a mi mateixa amb un pessimisme que no m’és familiar i sento que em faig gran. Però durant aquests últims anys, la realitat m’ha colpejat prou per fer-me patir prematurament ara per la possible desil·lusió que s’enduran aquests nois i noies quan topin amb el fre, per exemple, de la necessitat de pagar un lloguer, les ganes de viatjar o de tenir un fill. Em fa pena pensar que tota la creativitat i empenta que desprenen ara es desintegri com la pols quan comencin a treballar en posicionament de webs o com a copys de missatges publicitaris. La Sandra Vicente deia en l’entrevista a Mèdia.cat que si havien pogut fer el reportatge guanyador del Premi Barnils, és perquè partien d’un entorn acadèmic, ja que en un entorn laboral hagués estat impossible preparar un tema durant nou els mesos que van necessitar per investigar-lo.

Quin futur espera, doncs, als nous periodistes -tan motivats, pacients i imaginatius ara-, si quan abandonen el niu universitari topen frontalment amb un compte bancari sota mínims que els trunca totes les il·lusions? I quin futur espera, llavors, al nostre periodisme, si quan la ‘generació tap‘ ens deixi renovar-lo, ja no ens quedarà vocació perquè ens l’hauran matat?

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un Comentari

  1. Jordi

    Sóc llicenciat en periodisme i treballo en posicionament web entre d’altres camps.
    No sentis pena per mi, la feina que faig és més creativa que la de la majoria de “periodistes” de redacció.