Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Sóc conscient de nedar a contracorrent. També entenc que no hi hagi millor expressió per definir les massacres indiscriminades de civils –en una sala de concerts, un tren de rodalies o un mercat- que la de «terrorisme». I, òbviament, comparteixo les ganes de la gran majoria dels meus col·legues per expressar la immensa repulsa que senten per aquests actes a l’hora d’informar-ne.

Però tot i això continuo pensant que la paraula «terrorisme» és propagandística, antiperiodística i no ajuda a entendre els conflictes, la funció número 1 del periodisme.

LaVanguardia24-11-15Després dels atemptats de París –i amb l’objectiu de remarcar que la majoria de víctimes d’atemptats eren musulmanes i de països pobres– va córrer àmpliament un estudi de l’Institut per a l’Economia i la Pau sobre les morts globals per «terrorisme» arreu del planeta. Un informe que va arribar fins i tot a la portada de La Vanguardia amb el titular «El terrorisme causa 32.658 víctimes mortals en el 2014».

El problema, llegint la lletra petita és que s’entén en aquesta investigació per «terrorisme». «L’amenaçada o ús real de la força i la violència d’una forma il·legal per part d’un actor no estatal per aconseguir un objectiu polític, econòmic, religiós o social a través de la por, coacció o intimidació». Així, seguint aquesta definició les accions de la guerrilla colombiana de les FARC són definides com a «terroristes», mentre que la pràctica militar dels «falsos positius» –l’assassinat de civils que posteriorment es fan passar per insurgents- que ha suposat la mort de milers de camperols al país no, ja que l’atacant és un actor estatal. També es classifica com a «terrorisme» els atacs amb ganivets de palestins contra soldats ben armats mentre que els trets de soldats israelians contra els nens que els tiren pedres no.

Tampoc seria terrorisme els bombardeigs amb drons, emprant armes prohibides com el fòsfor blanc, que el Govern dels EUA practica des de fa anys, en teoria per acabar amb «líders terroristes» però que tenen un 90% de civils innocents entre les seves víctimes. Sí, ja sé que John Carlin –un periodista que defensa que els periodistes no hem de rebuscar massa en la història- argumenta que «quan moren innocents, Obama ho lamenta. L’ISIS ho celebra». Però no sé si aquests laments serviran de massa consol als familiars dels assistents a una boda que han estat destrossats o cremats vius. Sobretot si aquests atacs van repetint-se una vegada i una altra sense cap més reacció que els laments i les comissions d’investigació sense resultats.

De fet, aquesta definició de «terrorisme» provoca tants problemes que, per posar un exemple, les milícies sionistes que lluitaven per la independència d’Israel haguessin estat considerades com a «terroristes» fins al 13 de maig de 1948 i ja no entrarien a l’estadística un dia després. Però en canvi les seves motivacions i pràctiques de guerra van continuar sent les mateixes. També serien considerats «terroristes» els membres de la resistència antinazi als països ocupats durant la segona guerra mundial, però en canvi no ho serien les tropes alemanyes. I si algun dia l’Estat Islàmic fos reconegut internacionalment, els seus brutals actes deixarien, de cop i volta, de ser considerats «terrorisme».

Durant les darreres dècades a l’Estat espanyol, la negativa a anomenar «terrorisme» les activitats d’ETA va ser considerat una prova de simpatia cap aquesta organització. El no ús de la paraula ja era, per si sol, motiu de sospita. El fet que la majoria de mitjans o periodistes que no combregaven amb la definició tingués filiacions nacionals no espanyoles, ajudava a reforçar aquest raonament i a més servia per allargar l’ombra de sospita a un nacionalisme (sempre no espanyol) que d’alguna forma acabava sent complaent amb la violència.

Amb aquest background, és normal que tothom s’hagi apressat a definir els atemptats jihadistes com a «terrorisme». Ningú amb un mínim seny té cap tipus de comprensió per aquestes massacres i, encara menys, vol que ho sembli.

Però això, a parer meu, no converteix per si sol el terme «terrorista» en una definició acceptable periodísticament. Aquest segueix imposant una criminalització i manté uns tons propagandístics que, en lloc d’ajudar a entendre i resoldre els conflictes, els torna incomprensibles i irresolubles.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.