Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Tornem a ser en campanya electoral. Vota’m a mi, fem fora aquell d’allà, el recanvi del que havia de ser el canvi sóc jo, vosaltres sou més corruptes que nosaltres… Les del 20D són unes eleccions que a molts catalans ens cauen força més lluny que els 500 quilòmetres que ens separen de la capital de l’imperi. La mandra és, doncs, proporcional: immensa.

Però bé cal seguir-ho mínimament tot plegat, oi? Potser no com a espanyol, però sí com a súbdit. I com a periodista, que això de portar el Senat a Barcelona és una proposta ben innovadora i revolucionària! Aleshores, ai las, et trobes això dels blocs electorals als mitjans públics i la mandra augmenta encara més, fins a tornar-se gairebé infinita. Voleu dir que és manera d’informar i d’informar-se, aquesta? Cronòmetre en mà, TV3 i Catalunya Ràdio ens subministren càpsules ben proporcionals i dosificades, aptes per a l’anàlisi clínic.

En el fons, retrata prou bé la confiança que els partits polítics tenen en els mitjans que paguem entre tots: mínima. Se’n fien més de la suposada equanimitat de la junta electoral central, la que opina que retransmetre la manifestació de la Diada és partidista, que del criteri d’uns periodistes que fan el possible per oferir un servei públic i neutral (amb totes les cometes que calgui) a la societat cada dia de l’any, no només en els períodes entre campanyes.

En una època en què ja cap partit es pren la molèstia d’omplir un pavelló esportiu amb un míting perquè no serveix per a res i l’únic que interessa són justament els dos minuts de connexió amb el telenotícies, el fet que siguin dos minuts o un i mig és important, és clar. Cada cop menys, també és cert: una entrevista feta a mida i una bona campanya a les xarxes socials se salten tots els cronòmetres.

Però ni que sigui per respecte als ciutadans/votants i als periodistes que hi treballen, els blocs electorals als mitjans públics s’haurien d’acabar. Posem-nos d’acord en unes mínimes normes de joc i en un àrbitre del gremi i passem pàgina. Si no, fem durant les campanyes electorals allò que per altra banda ja fem amb el Barça cada dia de l’any, també els mitjans públics per cert: toquen dos minuts de PP hi hagi o no hi hagi notícia, sigui interessant o absolutament intrascendent. Potser la política, com el futbol, també és així.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.