Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

El passat dimecres 10 de desembre, les portades dels dos diaris de més difusió del país van coincidir a l’hora d’escollir quina era la notícia més important del dia. El Periódico de Catalunya va dedicar la part central de la seva portada al debat electoral que el propi diari havia organitzat el dia abans. La Vanguardia va fer exactament el mateix: va obrir la primera plana amb el debat que havia emès 8TV, el canal del seu grup multimèdia. És a dir, tots dos van decidir que el més important eren actes que havien muntat les seves pròpies empreses.

Òbviament, com que eren els fets més importants, tots dos van ocupar molt d’espai interior. En el cas d’El Periódico, el seu debat era el “Tema del dia” i ocupava cinc pàgines i un editorial. A La Vanguardia obria la secció de política i n’ocupava les quatre primeres pàgines. Coses de la vida, les coincidències no acabaven aquí. Resulta que el dia abans la capçalera de Grupo Zeta també havia convidat Pablo Iglesias a participar en el seu Foro Primer Plana. Però és que resulta que aquell dia Pablo Iglesias també va participar al Barcelona Tribuna, on el diari de Godó és “col·laborador”. Resultat? El Periódico dedica dues pàgines al seu acte i La Vanguardia altres dues al seu. En cap de les dues edicions vaig ser capaç de trobar cap referència al que havia passat en els actes ni debats que havia organitzat l’altre mitjà.

Aquest dia va ser molt cridaner perquè va coincidir en dos grans mitjans, però és un mal força estès. Antena 3 va estar fent referència a “El Debate definitivo” a les seves notícies sobre la campanya molts dies després d’haver-se celebrat. A l’endemà del “debate histórico” d’El País, la portada d’elpais.es estava gairebé tota dedicada al debat: havies de fer un scroll sencer per trobar continguts diferents. També li van dedicar un editorial, no fos cas.

Quan els mitjans fan això estan deixant de costat la tasca d’informar del més important del dia i prioritzen la promoció de la pròpia marca: com a lector, no saps si al debat de l’altre mitjà hi ha res interessant i ni tan sols tens garanties que l’acte organitzat pel mitjà que llegeixes fos més rellevant que l’altre. De fet, aquestes maneres de fer són una comercialització de la informació: la notícia ja no és un bé públic sinó una mercaderia que cal vendre i fer caixa, directament o indirecta. El fet noticiable ja no és el que han dit els polítics; ho és l’acte que tu has muntat. Organitzar fets-notícia per dedicar-los atenció central a l’endemà. Et venen el seu producte, ras i curt.

Hi haurà qui dirà que assenyalar això és molt naïf: vivim en una economia de mercat i els diaris i els mitjans privats han de fer el que calgui per vendre exemplars i tenir audiència. Probablement té raó, però potser aquestes pràctiques (també) tenen alguna cosa a veure amb què el periodisme no sigui una de les professions més valorades i que els nostres mitjans surtin com els menys creïbles quan els pregunten a ciutadans de diferents països sobre la seva premsa. Potser perquè hi ha (molts) dies en què els lectors tenen al impressió que es prioritzen altres interessos i no els seus. I deixar de fer la teva feina pot ser, a la llarga, molt mal negoci.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.