El mitjà que més ràpidament i de forma més explícita va enllaçar l’agressió a Mariano Rajoy amb En Marea –la candidatura gallega aliada amb Podemos i Esquerra Unida a escala estatal- va ser El País.

Mentre la resta de grans mitjans –inclosos els més de dretes- mantenien una certa prudència o utilitzaven termes més genèrics –«extrema esquerra», «galleguista»- la capçalera de Prisa va publicar només una hora després de l’agressió que «Fonts policials han assegurat que l’agressor està vinculat amb les Marees, les candidatures vinculades a Podemos a Galícia».

Aquesta primera versió, però, no va poder mantenir-se per massa temps i va anar canviant al llarg de les hores fins a cinc vegades segons una recopilació del periòdicmadrileny Diagonal.

Una hora després de la primera informació, El País afegia una nova frase a la primera afirmació matisant-la: «encara que les citades fonts no han precisat ni el grau de relació ni han aportat cap dada sobre la seva presumpta vinculació. Fonts de Podemos han desmentit que existeixi aquesta relació entre el jove i les Marees». Mitja hora després arribava la tercera revisió amb més informació: «I a les Marees han assegurat que l’única relació és que el jove portava propaganda de la plataforma».

Però encara en vindrien més. La quarta redacció, només sis minuts després de la tercera canviava el redactat inicial i explicava que «Encara que, en un primer moment, sense aportar cap dada ni precisar la relació, fonts policials no identificades havien assegurat que l’agressor estava vinculat amb les Marees, fonts de Podemos van desmentir que existeixi aquesta relació». Així, de sobte, les fonts policials passen a «no estar identificades» i, a més, no «han aportat cap dada ni confirmació». Llavors, per què El País publica una informació d’una font no identificada i que a més no demostra el que diu?

Finalment, mitja hora més tard, arriba la cinquena revisió –vigent fins al moment de tancar aquest article- en què les fonts policials passen de ser «no identificades» a «haver demanat l’anonimat», un matís important i que podria suposar un avançament del diari a les previsibles crítiques per donar pàbul a fonts «no identificades».

L’ús de fonts policials –fins i tot quan «no estan identificades»- sense contrastar és habitual als mitjans, una pràctica que des de Mèdia.cat s’ha criticat en diverses vegades (1 i 2 exemples) per oblidar que la policia també és una font interessada i, com a tal, s’ha de contrastar i demanar que aporti proves. Aquesta vegada, la ràpida resposta del col·lectiu difamat –una organització parlamentària i amb una força pública a tenir en compte- i la inconsistència de la font –«sense identificar», «sense aportar proves»- ha obligat al diari a rectificar quasi immediatament, encara que fins a la cinquena versió encara es manté publicada l’acusació policial. Ja que, encara que la mateixa notícia critiqui que s’acusi sense proves, per què manté aquesta versió en el redactat?

El segon punt a analitzar és la forma com El País ha assumit el seu error. Davant l’evidència que estava publicant informació falsa el diari ha decidit anar canviant sobre la marxa la seva edició digital, modificant la informació sense avisar els seus lectors ni demanar disculpes ni acceptar cap errada per la seva banda. Cal certa barra per explicar que «les citades fonts no han precisat ni el grau de relació ni han aportat cap dada sobre la seva presumpta vinculació» en una tercera redacció de la notícia quan, en un primer moment, aquest diari és el que ha publicat la versió d’aquestes fonts donant-li total credibilitat.

Per les xarxes socials corria la captura de pantalla d’una suposada «fe d’errades» que El País hauria publicat entre la tercera i quarta revisió i que després hauria eliminat del web. Si realment el diari va arribar a publicar-la, aquesta hauria estat una forma molt més ètica i sincera de desfer el malentès, i no anant modificant la realitat a mesura que passava el temps al més pur estil orwellià.