Amb els endimoniats resultats electorals de diumenge, el gruix de la premsa madrilenya comença a fer pressió en favor d’una gran coalició amb diferents variables –suport extern o govern conjunt, inclusió o no de Ciutadans, etc.- que permeti el manteniment del PP a la Moncloa.

Com acostuma a passar en situacions similars, abunden els reportatges i anàlisis interessades, on es destaquen uns aspectes i se n’amaguen altres, la presentació de situacions com causals, l’ús d’un llenguatge aparentment neutral i transversal per referir-se a propostes polítiques molt determinades i particulars, així les fonts oficioses o, fins i tot, anònimes que parlen en nom d’institucions o col·lectius sencers.

Per posar només alguns exemples d’aquestes pràctiques podem llegir a El Mundo que «L’Ibex demana a Sánchez i a Rajoy que anteposin l’acord als seus interessos», o sigui que renunciïn ambdós a les respectives direccions. L’article, però, no pot citar «cap dirigent empresarial [que] vulgui parlar en públic obertament». Qui sí que parla amb noms i cognoms és Joan Rosell, president de la CEOE, per a demanar que «tots siguem més flexibles i col·laboratius». Una col·laboració que sembla que no pot passar per «penalitzar, paralitzar ni posar traves a tot», sinó per aplicar el programa econòmic de la patronal. Com és lògic, aquest col·lectiu defensa els seus interessos particulars, encara que empri un llenguatge suposadament neutral, però el problema és que l’article dedica el titular, subtitular i tres quatres parts del text a explicar la versió empresarial i només l’últim quart de l’article a oferir el punt de vista sindical. L’avanttítol assegura que «Empreses i sindicats demanen més diàleg en aquesta legislatura».

El recurs econòmic és el més utilitzat en la majoria de mitjans. Molts, com per exemple el diari econòmic Expansión, ha considerat noticiable el fet que «La incertesa política podria frenar la millora del ràting d’Espanya, segons Moody’s», peça acompanyada d’una imatge de Pablo Iglesias, per si a algú no li quedava clar que entenia el diari per «incertesa». En el text, un portaveu de l’empresa específica que el problema són unes possibles «polítiques menys reformistes», que en l’argot d’aquests sectors vol dir modificar el programa econòmic liberal. En cap moment de l’article es posa en dubte la credibilitat de Moody’s o, fins i tot, perquè la seva opinió mereix tanta importància.

larazon22-12-15També ha reaparegut la prima de risc del deute espanyol, un indicador que feia mesos que no era notícia i que La Razón destaca avui en portada. També molts mitjans destaquen la caiguda de la borsa de Madrid l’endemà de les eleccions, un fet que es considera causat, sense aportar massa proves, per la «inestabilitat». Qui esgota més aquesta via és el digital El Confidencial, que en un primer moment han titulat la peça «La borsa tremola davant un possible Front Popular o la ingovernabilitat», encara que després l’han modificat per un més moderat «Els mercats rebutgen el resultat electoral castigant durament l’Ibex». L’article explica que l’índex borsari va caure un 3,62% al llarg del dilluns, però oblida que també ho va fer –un 3.42%- l’endemà de la victòria de Mariano Rajoy amb majoria absoluta el 2011. De fet, les borses europees, no només a l’Estat espanyol, acostumen a caure l’endemà d’unes eleccions, independentment de qui les guanyi o amb quina majoria. Avui, la Borsa de Madrid ja havia recuperat bona part dels punts perduts.

L’opinió de la Unió Europea també és recurrent en situacions com aquesta. A pesar de reconèixer que «ningú ho diu en públic», El Español en té prou amb unes declaracions anònimes per titular que «La Unió Europea prefereix una gran coalició PP-PSOE» i que, a més, vol aquesta opció per «completar les reformes econòmiques, en particular la reforma laboral (…) i complir les regles pressupostàries de la UE». En definitiva, doncs, aplicar el programa econòmic de l’austeritat.

El País, per la seva banda, dedica una opinió destacada a defensar la «súper gran coalició» entre PP, PSOE i Ciutadans amb diferents arguments, però oblidant-ne una: l’aliança entre PP i PSOE –l’opció amb Ciutadans ni tan sols es posava sobre la taula- era la més rebutjada per la ciutadania segons el CIS, mentre que la coalició PSOE-Podem, l’única que tots els mitjans coincideixen a rebutjar era la preferida.

Una altra de les formes que pren aquest «pressing PSOE» és, precisament, el fet de veure aquesta entesa amb Podem com una «imposició» –com fa aquí ABC– en contraposició a la cessió del govern al PP que seria una «responsabilitat».