Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que en ell apareix fa referència a la data de la seva publicació.

Montserrat Tresserras, Niknaz Fazeli, Babe Didrikson, Àfrica Zamorano, Trischa Zorn, Úrsula Pueyo, Helena Boada, Jarmila Kratochvilova o Loly Sugar Muñoz són noms que potser a la majoria no sonaran de res. Algú buscarà al Google i, relacionant conceptes, veurà que són esportistes i segurament de la mateixa manera que ho ha llegit ho oblidarà perquè mai més en tornarà a sentir parlar. No són ni futbolistes ni homes i, per tant, no mereixen espai als nostres mitjans més enllà (a tot estirar) d’un breu.

montserrat-tresserresEn un país normal, potser hauríem fet una pel·lícula de Montserrat Tresserras, la primera dona en creuar nedant el Canal de la Mànega. O faríem que Trischa Zorn apadrinés multitud d’actes per ser la persona que més medalles ha guanyat en la història dels Jocs Olímpics i Paralímpics, ni més ni menys que 55. O potser la mallorquina Úrsula Pueyo ensenyaria com s’ho fa per esquiar amb una sola cama. O Loly Sugar Muñoz explicaria quin és el secret per guanyar campionats del món de boxa, full contact o muay thai i els seus combats els farien en directe per Esport3. I tot això són només cinc exemples d’aquí i d’allà. Però suposo que no som un país normal.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

El primer problema ve de la gespa. Si no xutes una pilota no ets ningú. Només hem d’analitzar informatius, diaris, programes de ràdio o pàgines web per adonar-nos que el futbol és el rei, i la resta anècdotes a les que, normalment, s’atorguen les darreres pàgines i els darrers minuts, i això si hi ha temps i espai. Paral·lelament, però, les escoles no tenen camp de futbol 11, i molts nens i nenes juguen a futbol sala, basquet, hoquei, voleibol… I és curiós perquè, segons l’Idescat, al Principat l’esport escolar més practicat és el Futbol Sala (34.273 llicències) seguit del Cross (31679 llicències), el Futbol 7 (22.098 llicències) i el bàsquet (20.923), per dir els quatre primers. El futbol 11, en aquestes dades del curs 2013/14, és en avant penúltima posició amb 1037 llicències escolars. I el Consejo Superior de Deportes, a nivell espanyol, afirma que el ciclisme i la natació són els esports més practicats.No és estrany que, veient això, els mitjans només apostin pel futbol onze?

La situació es torna preocupant si anem al tema de Mart. I dic Mart ja que la llança del déu Mart és d’on s’ha tret el símbol que identifica el gènere masculí. Si els esports més enllà del futbol onze no existeixen, les dones directament són una il·lusió òptica que se’ns apareix quan guanyen una medalla o un títol per, instants després, passar a l’arxiu fins que s’ho tornin a guanyar. I és igual que xutin una pilota, saltin o patinin. Anant un altre cop a l’Idescat, en edat escolar un 60% dels participants són nens i un 40% nenes, però aquestes dades es transformen, a nivell informatiu, en un 95-5, sent generosos. I massa vegades aquest petit percentatge és per parlar de cossos, roba i modelets. Esperpèntic.

Ens diran que tot el que sigui futbol no interessa, que està demostrat, i que les audiències manen. Segurament quan dediquen tantes pàgines al nou producte d’Apple és perquè la gent ho demana a crits, o quan arriba el Black Friday i es converteix en una bogeria és perquè hi ha manifestacions davant les redaccions reclamant cròniques i cròniques amb tots els detalls. Que hi ha molt interès. Segurament. Perquè, és clar, els mitjans no tenen cap poder a l’hora de fer-nos decantar per unes coses o altres. No poden influir. A més a més, entenc, que no hi hagi (quasi) dones fent periodisme esportiu deu ser perquè a les facultats tot són homes…

No em vull imaginar que ens obstinem en vendre un esport de cervesa i sofà, de pilota, mascles, i no fem cap mena d’esforç per promocionar el basquet, l’atletisme, el voleibol, l’hoquei, l’handbol, i tants altres que cap de setmana rere cap de setmana practiquen nens i nenes, homes i dones amb l’excusa de que no tenen tirada. No deu ser això. Potser és que no saben com sortir de la gespa i anar més enllà de Mart. Doncs hi ha vida, els ho asseguro. Només han de mirar de decidir que val la pena.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019