En els darrers anys s’ha anat estenent la pràctica de convocar rodes de premsa en les quals no s’admeten preguntes. Una mesura que va iniciar-se durant els governs de Rodríguez Zapatero a l’executiu espanyol i que ha anat estenent-se, no només per part de responsables polítics, sinó també econòmics o esportius. Fins a arribar al seu clímax durant el mandat de Rajoy i les seves famoses compareixences per pantalla de plasma o les seves menys famoses –però igualment recurrents- preguntes manipulades o curses per l’aparcament del Senat.

Des de la professió periodística s’ha criticat de forma contant aquesta mesura, ja que es considera que la possibilitat de preguntar és l’ànima final que justifica la roda de premsa. Si ni tan sols es dóna opció de preguntar al compareixent, quina diferència hi ha entre la roda de premsa o el comunicat o el vídeo promocional? Algunes campanyes –sense massa èxit, cal reconèixer- han demanat que no es cobrissin ni s’informés de les rodes de premsa on no es permetés fer preguntes.

En les rodes de premsa sense preguntes hi han caigut pràcticament tots els partits, també els catalans o els de la «nova política» i ahir va ser el torn de la CUP, que en finalitzar la seva assemblea nacional extraordinària a Sabadell va convocar-ne una sense admetre interpel·lacions dels periodistes presents. La rellevància política del moment i la perplexitat pel resultat de l’assemblea van ajudar a encendre els ànims dels periodistes. El Grup de Periodistes Ramon Barnils, editor de Mèdia.cat, també s’hi va posicionar.