Hi ha qui defensa que a la televisió actual no hi ha lloc per un documental d’una hora en horari de màxima audiència, però TVC ho va desmentir ahir amb el reportatge “Marcats per Xavi”, que va emetre’s a les 10 de la nit per TV3, el canal públic català generalista.

Els problemes comencen, però, quan es veu el programa. Una hora dedicada a explicar com és l’entorn més íntim i familiar de l’exjugador del Barça Xavi Hernández, encara que a la presentació s’assegurava que «s’endinsa en la nova vida a Qatar del futbolista que més vegades s’ha vestit amb la samarreta del Barça a la seva història», aquest país hi surt molt poc i pràcticament sempre com a imatges de recurs. Cap referència seriosa al país més enllà d’algun tòpic. Ni sobre la seva cultura, ni la dictadura.

La pràctica totalitat del reportatge es dedica a explicar com és el cercle d’amics i familiars més propers a Hernández, amb nivells de difusió de la intimitat –bromes entre ells, comentaris o records- que, més enllà de l’interès morbós que puguin despertar, superen els límits del pudor.

Els minuts dedicats al partit de futbol que la colla va disputar al Camp Nou o la videoconferència massiva entre els que viuen a Terrassa i els que es troben a Qatar –tallats pels comentaris dels participants, com si hi hagués alguna cosa transcendent en els gols que es van marcar o en les bromes sobre el nivell d’anglès- generen certa vergonya d’altri. La sensació d’estar veient el vídeo familiar d’una família que no coneixes és constant al llarg de tot el programa.

Com a mínim, en un país amb centenars de milers de joves emigrats, la qüestió dels «problemes» d’haver d’anar-se’n a viure a l’estranger –els tres germans d’Hernández l’han acompanyat a la seva aventura qatariana i les seves condicions laborals no són les habituals-, es passen força per alt.

Potser el reportatge era imprescindible. Xavi Hernández és un jugador popular i la seva vida genera interès mediàtic –i l’audiència sembla avalar aquesta tesi-, però cal no oblidar que la CCMA té un programa específic per a l’esport i el Futbol Club Barcelona té el seu propi canal de televisió. Potser, caldria deixar de considerar el futbol com un tema generalista, almenys quan s’arriben a aquests nivells de detallisme.