Si amb el canvi d’any fem neteja de pecats i revoltes internes, aprofitaré per embrutar-me la llengua i la punta dels dits. Perquè pecar, d’alguna manera, és trair-se a un mateix. I en aquests articles, generalment, del que es tracta és d’escriure sobre la feina periodística dels altres i no presumir del que fa un mateix. Per tant, pel que queda d’any, us explicaré què és Volata -oxigen necessari pel moment que vivim!

Ja fa uns mesos un amic comú em va posar en contacte amb l’Olga Àbalos, periodista musical malalta de ciclisme amb qui, al mateix temps, compartíem dèria: una revista de ciclisme. Però una revista diferent. Sí, és clar, de referents en teníem, com Rouleur, Bahamontes, Soigneur o Conquista, repartides pel mercat anglosaxó, belga o holandès. A mesura que vam anar incorporant gent al projecte, a més, vam guanyar referents, idees i bogeries. Contemplàvem fins i tot l’opció de treure una revista amb un número anual. O discutíem sobre en quin idioma o idiomes publicar-la. Sí que hi havia pocs punts en comú i innegociables: fer periodisme lent, mantenir un projecte autosostenible.

De fet, el ‘cognom’ de la revista és una declaració d’intencions: Ciclisme-Cultura-Periodisme. I amb aquesta idea, es pot canviar “ciclisme” pel que sigui –cuina, dibuix, filosofia,…- i la idea manté el recorregut. El projecte va anar madurant amb alguns dogmes negociables: si no hi ha espai per la qualitat, fem un pas enrere i tornem a començar. Apostem per gent que vingui d’altres àmbits fora del ciclisme per trencar amb estereotips, inconsciències i referents. Recuperem el vell periodisme. Apostem fort per l’estètica: fotografia, disseny, imatge. Cerquem temes propis. Treballem reportatges i entrevistes en profunditat. Així s’explica que un fotògraf especialista en arquitectura retrati un ciclista de portada, que un reportatge mescli Virginia Woolf amb un equip de ciclisme femení, mantenir una secció fixa de 12 pàgines de fotoperiodisme, que recollim com el ciclisme torna la vida a la decadent Detroit o que un mite com Francesco Moser ens aculli a casa seva durant dos dies.

El fet de sortir cada 3 mesos i fer una tirada inicial curta ens ajuda a controlar un projecte que, certament, va més enllà de la revista. Crèiem que en periodisme és tant necessari un espai per a la immediatesa –ja existeix- com per al periodisme reposat. I ara, poc més d’un any després de sortir el primer número al carrer i a pocs dies de parir el sisè, hem reforçat la idea. Pretenem fer periodisme lent i ens anomenem Volata –esprint, en italià-. Què voleu que us digui? Que la vida té contradiccions que ens enamoren.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.