Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

La cerca desesperada del nen de tres anys perdut a Camós (Pla de l’Estany) va esdevenir la primera notícia de l’any. Entre els esforços per trobar-lo es va fer córrer àmpliament una imatge del nen per si ajudava a reconèixer-lo.

Al final, però, a en Jordi van trobar-lo al mateix bosc que s’havia perdut, sa i estalvi, gràcies a l’esforç dels serveis d’emergència i els voluntaris. Tal com va informar la periodista Anna Punsí des del lloc dels fets, els Mossos d’Esquadra van fer un cordó de seguretat per protegir la seva imatge.

Tot i això va acabar filtrant-se una imatge del nen tot just retrobat. Encara amb la manta tèrmica i bevent un suc, amb el seu pare, exultant, al costat. La imatge la van publicar, com a mínim, El País, Ara, el web de la COPE o El Periódico. La fotografia no va ser presa per cap periodista, sinó que probablement va ser algú de l’equip de recerca –no va signada- qui la va prendre i passar a alguns dels informadors desplaçats a la zona.

La seva publicació torna a posar sobre la taula el debat sobre la publicació, o no, d’imatges de menors. Encara que el codi deontològic és molt clar sobre la qüestió quan demana que cal «respectar el dret de les persones a la seva pròpia intimitat i imatge» i tractar amb especial cura tota informació que afecti menors», com en tants d’altres casos, les peculiaritats de cada història permeten trobar arguments en favor de la seva publicació. Alguns d’aquests els exposa el periodista de El Periódico, Guillem Sánchez, un dels mitjans que va decidir publicar la cara del nen després d’un intens debat a la redacció. «Vam valorar que la seva imatge ja havia estat àmpliament difosa i que la imatge era un colofó final preciós a un conte de Nadal amb final feliç». En aquest sentit, el codi deontològic posa especial èmfasi en les imatges de «víctimes, testimonis o inculpats en causes criminals», supòsits que no es donarien en aquest cas. Sánchez també explica que va oferir el contacte a la família per tal que poguessin demanar retirar la imatge en qualsevol moment i que finalment la decisió va prendre’s «amb la millor intenció».

Un debat similar, però molt més intens i amb àmplies repercussions internacionals va aparèixer quan molts mitjans van decidir publicar la imatge d’Aylan Kurdi ofegat a una platja de Turquia. Llavors, a pesar de les queixes per la duresa de la imatge i la pèrdua d’intimitat de la família en un moment tan dur, l’argument principal que va esgrimir-se era que aquella fotografia havia de permetre remoure les consciències al voltant de la crisi dels refugiats. Un any després, però, els mitjans han passat per molts altres temes i no sembla que la seva influencia sobre les consciències perduri massa. Un exemple, el de Kurdi, que podria donar força als qui pensen que els mitjans sempre trobaran un motiu per publicar unes imatges que –també- serveixen per obtenir més audiència.