Quan l’any toca a la fi i els mitjans són cridats a capítol, arriba el moment en que cal tenir preparat l’imprescindible resum de l’any que queda enrere, una mena de compilació del que ha esdevingut en els 360 i escaig dies anteriors (perquè sempre es fan públics uns dies abans del cap d’any).

Aquesta repassada pel què els mitjans considerem que ha estat notícia, te la particularitat de tornar-nos a fer presents, fets que van tenir molta notorietat en els dies en que van ser portada i van obrir sumaris i titulars però que la voràgine de l’actualitat mateixa es va encarregar de soterrar ràpidament. Els resums de l’any ens acosten algunes notícies que ja ens queden lluny en el temps i que veiem empetitides comparades amb altres fets posteriors.

Aquesta és la sensació que vaig tenir, el 29 de desembre, veient el resum de l’any de TV3 que va dirigir, magistralment, el periodista company i amic, Jordi Muixí.

En un any com el 2015, tan ple d’esdeveniments polítics a Catalunya, tots ells catalogats com de “transcendència històrica”,  cada pas que feia el procés sobiranista, quedava superat pel següent i el mateix passava amb les declaracions dels líders dels partits i de les institucions catalanes i espanyoles, que així que havien estat dites ja ens sonaven velles. Costa de recordar quan es van dir frases com ara: “L’autonomia s’ha acabat” , “si no és avui, serà demà, si no ho fem nosaltres seran uns altres” “El canvi real que es pot produir a Catalunya, o ve del sobiranisme o no vindrà”. O aquestes altres: “No va a haber independencia de Cataluña”, “Existe riesgo de “corralito” si Cataluña se independiza de España”, “Si todo el mundo cumple con su deber no hará falta ninguna actuación del ejercito en Cataluña”. I totes elles, encara que ens ressonin llunyanes, són d’aquest 2015.

Com també són del 2015 les notícies sobre l’esclat del conflicte de Síria, la fugida de refugiats cap a Europa, les desenes de milers de morts a la Mediterrània, el tancament de fronteres europees i la reacció de solidaritat d’una part de la població, els atemptats de Daesh a Paris, primer a la redacció de Charlie Hebdo i més recentment pels carrers, als restaurants i a la sala Bataclan.

Quan hem fet una ullada enrere, gràcies a algun dels resums de l’any que hem tingut a l’abast, ens hem fet molt més conscients del que hem viscut i del crescendo informatiu que s’ha produït a mesura que avançava l’any. La informació dedicada a la guerra de Síria, ha estat proporcional a la magnitud de la tragèdia i a l’hora ha deixat ben retratats els estats europeus, impassibles davant els naufragis dels milers de persones que buscaven refugi a les costes de Grècia i d’Itàlia. Hem estat testimonis de primera mà de l’arribada d’un milió de persones buscant refugi i de com la Unió Europa incomplia el deure de socors i després es resistia a acollir-los un cop havien sobreviscut a la travessia per la Mediterrània. I a l’hora he seguit veient el degoteig de víctimes civils a Síria, principalment a causa de l’acció de l’exercit d’Al-Assad i de Daesh.

Però no ha estat fins que hem vist la mort de prop, amb els atemptats de França, l’explosió d’un avió rus, l’assassinat de turistes en una platja de Tunísia,… que s’ha començat a fixar la mirada dels mitjans, en les víctimes d’aquesta cruenta guerra, això si, sempre amb una major atenció als “nostres” morts, els de més a prop. Quedarà per a un nou resum, el desllorigador del conflicte que més refugiats ha produït des del final de la segona guerra mundial.

Hem arribat a final d’any amb algunes incògnites per resoldre, una de les quals, potser la que ens toca de més a prop, és la investidura del President de la Generalitat de Catalunya. La decisió de la CUP sobre aquesta investidura, que quan es publiqui aquest article, ja s’haurà pres, ha tingut amb l’ai al cor els pacients “resumidors”. I és que, fins el dia de l’emissió, hi havia temps per convocar i fer el ple del Parlament que havia de resoldre l’equació “Mas o Març” i saber si començava a materialitzar-se la ruptura amb Espanya o quedaven automàticament convocades unes noves eleccions.

El què quedava molt clar des del començament fins al final del programa és que, el d’aquest any, no ha estat un resum qualsevol, el d’un any de transició, sinó el del 2015, un any de ruptura en què, definitivament, hem constatat que, tal i com resava el títol del resum de la televisió pública catalana, “els temps han canviat.” Això si, la solució de les incògnites plantejades, ja son figues d’un altre paner i del pròxim resum de l’any.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.