Entrevista a Àlvar Peris, professor de Comunicació Audiovisual en la Universitat de València i investigador sobre la construcció nacional des dels mitjans de comunicació. El seu article sobre l’imaginari nacional espanyol a Masterchef ha generat una forta polèmica.

Com es construeix una nació a través de la televisió?

Els mitjans de comunicació construeixen un marc, que generalment és nacional, i ajuden a constituir un tipus de nació específica, ja que són ferramentes de l’imaginari col·lectiu. Els seus personatges, els temes… Passa a tot arreu, açò és inqüestionable. Passa a França, a Anglaterra, a les nacions africanes o asiàtiques. I també passa a Espanya, Catalunya o el País Valencià.

Però això es fa de forma inconscient o conscient?

En les nacions dominants açò es fa en bona mesura de forma inconscient. És el que va teoritzar l’anglés Michael Billig i que va anomenar «nacionalisme banal» i altres autors han descrit com a «nacionalisme quotidià». Així, els símbols de la nació no són nacionalistes, sinó que són «normals». Un bon exemple seria el tractament –mediàtic, popular, etc.- de les victòries de les seccions nacionals i, fins i tot, dels esportistes individuals de la mateixa nació.

I això en certa forma és inevitable.

Sí, eixe no és tant el debat que cal posar sobre la taula sinó com es configura aquesta nació, quin tipus de nació es construeix i com. Si la nació és tria, tu pots escollir uns elements o uns altres. Per seguir amb l’exemple que ha estat tan polèmic, Masterchef tria l’exèrcit i no una altra cosa. Tu pots optar per configurar una nació més democràtica o menys, més incloent o excloent, o més plural amb la seua diversitat cultural o menys.

I quina nació es construeix als mitjans espanyols?

Aquesta és la qüestió que plantege al meu article en relació a Masterchef i que ha estat tan polèmic. El programa barreja elements d’una espanyolitat moderna, acceptada de forma comuna, com pot ser la gastronomia, que ara mateix és una font d’orgull i de millora de la imatge d’Espanya en l’escenari global. I després hi inclou altres elements com l’exèrcit, el món taurí o certes referències catòliques que responen a una visió nacional molt tradicional i excloent, però que tracten de relegitimar-se en aquest marc.

Però a la seua tesi no només ha estudiat Masterchef.

Jo m’he centrat en l’entreteniment televisiu en general: telerealitat, programes del cor, talent shows… Però en tots es poden trobar aquest tipus de tries en favor d’una construcció nacional molt tradicional i poc inclusiva. Un bon exemple seria la presència d’elements de l’aristocràcia als programes del cor i la legitimació constant que es fa de la monarquia.

En aquests programes es construeix un imaginari cultural i social comí molt concret i en el que no s’hi senten representats grans capes de la població, sobretot de la perifèria peninsular.

I la ficció?

Aquest és un tema molt interessant, sobretot com s’utilitzen les sèries històriques per fer una reinterpretació dels mites nacionals però també una lectura de la realitat política actual. Sovint aquestes sèries tenen una voluntat presentista que serveix perquè l’espectador s’hi puga identificar però que, òbviament, suposen una intervenció a la política actual.

L’exemple més clar podria ser Isabel, un dels mites fundacionals de la unitat espanyola i que incideix en el relat de la unitat i projecte comú dels pobles hispànics. Però també Hispania, que presenta els ibers –o més aviat la tribu celtibera de Viriat- com la nació espanyola que resisteix a l’invasor –en aquest cas els romans-, un concepte totalment inexistent a l’època. El Ministerio del Tiempo també és paradigmàtica en aquest sentit: un producte televisiu de gran qualitat, però que remunta la idea de nació espanyola a segles on no existia i on aquesta es basa únicament la visió castellana.

Sense haver estudiat a fons la qüestió, pot tenir-se la percepció que contínuament es jutja TV3 pel nacionalisme dels seus continguts, però no es fa el mateix amb les televisions espanyoles.

TV3 construeix nació i un model de societat igual que la resta i, de fet, hi ha estudis molt interessants sobre aquest paper. Paradoxalment, el que no hi ha són treballs que sobre el mateix a les televisions espanyoles.

El problema per a la cosmovisió nacional espanyola és que no només han construït una identitat nacional com a no nacionalista, sinó fins i tot com a contraposada al nacionalisme, entenent aquest únicament com el català, el basc o altres perifèrics, i han omplert el concepte nacionalisme de contingut pejoratiu. Per açò, quan els descrius com a nacionalistes s’ofenen moltíssim.

Això explicaria la campanya mediàtica tan agressiva en contra del seu article?

Sí, clar, eixe és el context. Però tot i saber-ho m’ha sorprés molt el nivell de la polèmica que s’ha creat i el grau de virulència, tant en els mitjans com en les xarxes socials. M’han insultat i amenaçat perquè se sentien atacats quan jo només feia una investigació acadèmica com pot fer-se a qualsevol país sense que passe d’ací.

Finalment, i per acabar: quin va ser el paper de Canal 9 en la construcció de la identitat valenciana?

Eixe és un tema que jo no he estudiat en profunditat, només parcialment el cas de l’Alqueria Blanca, que és la ficció de més qualitat i audiència que va produir mai Canal 9.

La meua conclusió és que Canal 9 va conformar una identitat i un imaginari valencià, igual que la resta, però aquesta no va ser nacional, com podia fer TV3, sinó regional. Els símbols i la iconografia eren sempre molt rurals i conservadors, molt immutables i tradicionals. Aquesta no era una identitat contraposada a l’espanyola sinó que Canal 9 també va jugar el seu paper a articular la identitat nacional com a espanyola. Així, per exemple, les victòries dels esportistes espanyols es consideraven com a pròpies, encara que no foren valencians.

Açò segurament no és més que un reflex del sentiment hegemònic en la societat valenciana i del poc pes del nacionalisme polític en ella.