Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Quin cap de setmana. Mentre juga el Barça m’assabento que hi ha acord per elegir com a President l’alcalde de Girona. Dissabte, 9 de gener. Mentre em poso al dia de l’actualitat mexicana, un cop superada la seva marató o superpont de Guadalupe-Reyes, m’arriba el tweet del seu president. Han recapturat el Chapo Guzmán. Divendres, 8 de gener.

Just aquest cap de setmana acabo de llegir El cártel, de Don Winslow. Em van aconsellar que no ho fes, que hi patiria massa. Però no: és la desgraciada realitat. No em sorprèn. L’autor s’ha basat en fets publicats, sobretot, durant la meva primera estada a Mèxic, entre 2006 i 2010.

El que sí que m’ha sorprès i emocionat és que hagi dedicat la novel·la als periodistes assassinats o desapareguts en el període de l’obra, des de l’any 2000. La dedicatòria inclou un centenar de noms, però com afirma, “n’hi va haver d’altres”. Un d’ells té un clar protagonisme en la trama i demostra com sovint no hi ha escapatòria: o plom o plata. O tots dos.

El setmanari Proceso en l’última portada sintetitza el drama en dos únics titulars. La humillación, amb la imatge del Chapo emmanillat en un motel i La prensa en Tamaulipas: censura o muerte. En l’espectacular detenció, perquè si no té gràcia per a Televisa no paga la pena fer-la, algun paper hi van tenir l’actriu Kate del Castillo i l’actor Sean Penn que just havien pogut “entrevistar-lo” per a Rolling Stone. Aquesta tasca, sempre qüestionada en tractar-se d’un criminal, no la van poder fer els periodistes professionals mexicans. El fundador de la revista mort fa un any, Julio Scherer, sí que va poder entrevistar fa sis anys a un altre líder del Càrtel de Sinaloa, el Mayo Zambada, qui li va dir clarament “algun dia caurem, però no importa, els recanvis ja corren per aquí…”

I sembren el terror, encara que no se’n parli. I que es visqui com si estiguéssim “a la glòria, a diferència d’Irak”, com deia una veïna arran de la detenció. Fa uns mesos The Washington Post va enviar una experimentada reportera, Dana Priest, a Nuevo Laredo, Tamaulipas. De dia va viure com des de fa anys els càrtels decideixen què es publica i què no als diaris d’aquest estat fronterer del nord-est de la república. De nit dormia a l’altra banda del Río Bravo, a Laredo. Es va centrar en el diari regional El Mañana i la figura de l’enllaç. Els que transmeten les instruccions. Els que tenen un blog on publiquen missatges intimidatoris. I fan passar a la cruel acció. Una situació inimaginable si no has llegit El Càrtel o Camps abans de tot això de Lolita Bosch.

Per no indignar-me més em quedo amb la realitat catalana segons els diaris de Ciudad de México l’11 de gener. El Universal “Nuevo líder de Cataluña seguirá plan secesionista.” Reforma “Amarra nacionalista presidencia catalana”. Excelsior “Viva Cataluña libre”. Milenio “Puigdemont, nuevo presidente catalán” i La Jornada, “Carles Puigdemont es investido como presidente de Cataluña”. Un antic col·lega que s’hi haurà de deixar la pell, aquí però en sentit figurat.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un Comentari

  1. Fàtima Izquierdo

    Molt bon article Mercè. No sé com he vingut a parar-hi, però m’agrada.
    L’haurien de llegir els del 9 Nou. Si fossin intel.ligents et contractarien com a col.laboradora per fer un article d’opinió i modernitzar-se una mica (…i feminitzar-se).