Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Aquesta època serà recordada per ser aquella on la gent troba parella per Tinder i la deixa per WhatsApp, mentre cadascú es fa autopromoció per Facebook i exagera el currículum a LinkedIn. I és que és innegable que trobar parella (i deixar-la) per Internet és més còmode, més fàcil i més barat. Igual que és més còmode, més fàcil i més barat fer, de tuits, notícies.

Les bondats de la xarxa s’han tornat costum en la nostra quotidianitat. Com a consumidors ho tenim tot a l’abast. I ràpid, molt ràpid. Com a lectors, volem la informació i la volem ara. I aquí, Twitter hi juga un paper primordial. Però… Com ens afecta tot això als periodistes i a la qualitat de la informació que oferim? Malauradament, tanta velocitat ens ha fet perdre el nord a tots. Especialment als editors dels diaris digitals.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

En aquests darrers anys, els tuits s’han convertit en el recurs de supervivència bàsic del periodisme de declaracions, una font inesgotable per a periodistes-guerrillers que, parapetats en la seguretat de la trinxera ideològica del mitjà on treballen, troben qualsevol excusa en l’error o en la tergiversació per sortir amb el ganivet entre les dents i trinxar a qui es proposin.

Twitter ha convertit a una part de l’ofici en una discussió de pati de parvulari. Mentre que en aquells temps usàvem arguments tan demolidors com l’«i tu més», «li aniré a dir a la senyu» o l’implacable «rebota, rebota i en el teu cul explota», aquestes reaccions s’han convertit en «nen, posa-ho com a titular principal» i «ja veuràs la de retuits que tindrem. Que es foti, per bocamoll» a les redaccions. I, mira, si puja el número de followers, millor. A veure si d’aquí a unes setmanes fiquem la poteta en alguna tertúlia d’alguna tele i ens traiem un sobresou.

Tot ha embogit tant que un tuit sense paraules, a base de caretes que riuen i ploren, ha aconseguit arribar a ser l’eix central de les informacions esportives, omplint hores i hores de continguts radiotelevisius. S’ha de dir que Gerard Piqué s’ha doctorat en community management en cosa d’un mes i escaig. Però si això podia ser considerat anècdota, resulta revelador i corprenedor a parts iguals que un compendi de tuits pretèrits puguin elevar-se a categoria d’argument polític (si se’n pot dir així) de la cap de l’oposició del Parlament enmig del ple d’investidura d’un president de la Generalitat.

Qüestions ideològiques a banda, el recent investit Puigdemont va tocar el nucli del problema quan va respondre als retrets tuitaires d’Arrimadas. Cito literalment:

«[Sra. Arrimadas], aixequi la mirada del Twitter. Aixequem la mirada del Twitter tots. Perquè la república de les persones entén de persones, de fets i de coneixement directe. Allò que s’interpreta, es reinterpreta o que, simplement, es liquida amb els 140 famosos caràcters, a vegades obre la porta a fer grans titulars, a fer alguna expressió afortunada però també profundes injustícies».

El flamant president ho va resumir a la perfecció. Twitter és un lloc meravellós i, alhora, és meravellosament pervers. Tot és tan concís i poc contextualitzat que el marge d’error de qui actua com a font és altíssim. I si a això li sumem la manca de reflexió a l’hora d’escriure, el còctel és explosiu per a la víctima i molt llaminer per al carronyaire.

És potser per això que ha arribat l’hora de deixar d’estirar els tuits com un xiclet per fer-ne una peça i, de pas, acabar amb els ganxos sensacionalistes per aconseguir quatre visites més. De debò, no paga la pena sacrificar la poca reputació que li queda a la professió per fer una mica de rebombori i acontentar a qui els de dalt volen acontentar. Som molt més que això, malgrat que s’esforcin en evitar-ho.

Parafrasejant l’axioma periodístic: que la realitat no ens espatlli un bon titular, (ni tampoc un bon grapat de retuits).

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019