No cal que hi hagi voluntat masclista per acabar actuant com a tal.

Partim de la piulada de l’exdirectiu del Barça Alfons Godall. “Ja sé que rebré llenya, però per ser una activista de la CUP cal ser i anar necessàriament lletja de collons?”, comentava amb més suficiència que decència i amb menys raó que respecte. L’allau de crítiques va ser immensa i, segurament, estèril. Amb una cerca ràpida tan sols he trobat dos posts com ‘Respuesta a Alfons Godall’, de Patrycia Centeno al seu blog Política y moda o ‘Seguim entre la Verge Maria, la Maria Magdalena i l’Eva’, de Mireia Vehí a Catalunya Plural -eldiario.es- que responen argumentadament a l’insult. Dos posts i tots dos fets per dones, tot i que segur que hi ha més posts -també d’homes- i no els he trobat.

Entre les respostes via Twitter hi ha la d’en David Fernández, una de les veus més reconegudes de la CUP i membre del grup de periodistes que aixopluga aquest observatori. “El país mereixeria que dimitissis per mediocre i miserable, misogin i masclista, desgraciat. Tu estàs a la Falciani, oi?”, li rebatia. Una piulada recollida per la majoria de digitals catalans entre els què destaca la forma en què ho va fer El Triangle. ‘David Fernández insulta Alfons Godall’, titulava el mitjà que no havia fet cap article sobre l’insult inicial de Godall. Masclisme intencionat? Segurament no, però no visibilitzar aquests atacs juga a favor d’aquesta xacra.

Algunes reaccions van venir en sentit contrari. És el cas de l’article ‘Fashion CUP’ de Ramon Sartagal a El Punt Avui. Lluny de condemnar aquest atac a les dones, Sartagal afegia més llenya al foc de la misogínia. Amb tot això, El Punt Avui és masclista? No, però si no és per la batalla del clic que ja van comentar l’Anna Bonet i l’Enric Borràs no acabo de veure la raó per publicar-ho.

Els judicis a les dones no entenen de colors polítics. Si bé les cupaires han rebut de valent aquests darrers mesos, la cap de l’oposició i líder de Ciutadans, Inés Arrimadas, tampoc no n’ha sortit indemne. Clamen al cel els peus de foto de El Periódico del ple d’investidura: ‘Zapatista. Anna Gabriel, ahir, amb una samarreta de l’Exèrcit Zapatista (EZLN)’, ‘Dur. Xavier García Albiol va carregar contra Mas’, ‘Vistosa. Inés Arrimadas va lluir una jaqueta groga’, ‘Pel referèndum. Lluís Rabell, durant el seu discurs, ahir.’ Ho lamentava la mateixa Arrimadas en un tuit el mateix dia que sortia publicat. El Periódico és masclista? Quan parla de la feina dels homes però del físic de les dones, lamentablment, sí, és masclista.

Alhora, podem aplaudir la condemna d’Arrimadas o podem qüestionar-la per diversos motius. El primer, perquè no hem d’oblidar que representa un partit amb una concepció polèmica i dubtosa sobre “la violència masclista, de gènere o domèstica”. El segon, perquè en com a mínim dues ocasions se l’ha parodiat com una titella d’Albert Rivera. Va obrir la caixa dels trons el “Polònia” del 2 d’octubre de 2015 i va continuar la broma el Versió RAC1 de principis de gener. Sense entrar en el debat de si té criteri propi o no, sobta que Arrimadas no faci arribar les seves queixes fins la segona quinzena de gener, quan la polèmica pels insults a les cupaires és a l’ordre del dia.

És possible que la indignació d’Arrimadas vingui més per batallar per quotes de pantalla que no pas per feminisme? En el primer cas, quin paper hi juguen els mitjans? I més enllà d’intencionalitats polítiques, per aquells casos en què els mitjans donen veu al masclisme o, directament, el protagonitzen, no caldria algun mecanisme per controlar-ho i sancionar-ho? No tot s’hi val i menys quan la dignitat de les persones ve condicionada, en part, per la dignitat dels mitjans.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Un Comentari