La broma que el programa El matí i la mare que el va parir de Ràdio Flaixbac va fer a Mariano Rajoy ha omplert pàgines i pàgines als mitjans precisament perquè ha aconseguit unes declaracions amb valor informatiu que el periodisme –diguem-ne- seriós no ha aconseguit: saber que Rajoy té bastant temps lliure i que no està gens tancat a trobar-se i parlar amb Carles Puigdemont.

Però la forma emprada planteja algunes qüestions ètiques per al periodisme: és lícita aquesta forma d’aconseguir informació? Es pot utilitzar les declaracions d’una font que estava sent enganyada i no sabia que estava sent gravada i ni tan sols qui era el seu interlocutor?

Però el programa radiofònic responsable és un espai d’humor, no és periodisme i, per tant, no tindria per què subjectar-se als criteris ètics del periodisme. Al cap i a la fi, els programes d’humor basats en l’engany i les bromes a persones anònimes són habituals, tant en ràdio com en televisió sense que – pràcticament mai- despertin algun tipus de controvèrsia. Un dels pocs casos va ser al llunyà 1992. Llavors, una dona a l’atur va ser víctima d’un gag amb càmera oculta del programa Objetivo indiscreto de TVE. La van fer esperar durant vuit hores per després fer-li una «prova» laboral impossible i enregistrar-ho tot. Com a compensació li van oferir 10.000 pessetes de l’època i «sortir a la tele», però ella es va negar a signar l’autorització per fer servir les seves imatges. El director del programa va reconèixer que «les circumstàncies havien estat una mica molestes, però que l’havien convidat a dinar».

Però sembla que en el cas dels personatges públics la situació és diferent. El 2011, una broma similar del programa Tot és molt confús, de Catalunya Ràdio, va ser censurada per l’emissora, que va decidir no emetre-la mai, encara que va acabar penjada a les xarxes.

El 2005, el Grupo Risa del programa de Federico Jiménez Losantos, llavors a la Cadena COPE, va trucar a l’acabat d’escollir president de Bolívia, Evo Morales, fent-se passar per José Luis Rodríguez Zapatero. Van ser sis minuts llarguíssims de conversa sobre geopolítica on el fals Zapatero assegurava estar alineat amb els «germans cubans i el germà Chávez» amb els quals volia establir «un nou ordre a Espanya i Amèrica Llatina» en un to que pretenia ridiculitzar més el president espanyol que el bolivià. La broma va causar una forta polèmica i les disculpes oficials de Madrid a La Paz; així com les de l’emissora, que va reconèixer haver «traspassat la línia marcada pels Estatuts de Radio Popular».

Aquest cop, però, la controvèrsia ha estat molt més moderada, sobretot tenint en compte que és en un país on la túnica del rei Gaspar o el pentinat d’un diputat són capaces de generar agres polèmiques televisives i terribles enfrontaments dialèctics.

Però les bromes telefòniques a polítics no són costum només a l’Estat espanyol. Segons publica a La Vanguardia, són tan habituals als Estats Units que una senadora d’aquell país va penjar dues vegades el telèfon a Barack Obama pensant que es tractava d’alguna ràdio que tractava d’entabanar-la.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019