Set periodistes, cadascun dels quals nomenat per un dels grups municipals de l’Ajuntament de Lleida, s’encarregarà de controlar les relacions del govern socialista amb la premsa i, també, de valorar les subvencions que l’alcalde atorga arbitràriament als mitjans de comunicació. Parlem del Consell Editorial, del qual, sortosament, en formo part, juntament amb sis companys més que, a excepció d’uns pocs, representen la professionalitat, l’honestedat i la llibertat que haurà d’exhibir la premsa lleidatana del futur si vol despertar de la llarga letargia en què roman prostrada des que Siurana va optar per comprar el quart poder com a mesura preventiva per mantenir subjectes els tres primers. Ros n’ha esdevingut el seu deixeble més avantatjat quan es tracta de torpedinar la premsa lliure a través dels mitjans de comunicació afins al règim i d’una política de subvencions que ha convertit els periodistes d’aquesta ciutat en mà d’obra municipal barata, en definitiva perquè la paguem nosaltres. Però la regeneració política d’una democràcia que encara beu de fonts franquistes tindrà lloc quan els periodistes comencem a exercir el nostre poder, basat en la llibertat ideològica i la pluralitat informativa.

En breu s’hauria de convocar la primera reunió del Consell Editorial, però mentrestant podem aprofitar la lentitud de la burocràcia per donar voltes a l’assumpte que ens ocupa. El nostre objectiu ha de ser reconduir l’amoral i indigna relació que la Paeria manté amb els mitjans de comunicació, basada en subvenciones que subverteixen la llibertat d’expressió, la dignitat professional i la lliure competència. En primer terme, el Consell Editorial hauria d’eliminar els convenis entre l’Ajuntament i determinats diaris i destinar aquests diners, per exemple, a serveis socials. Els empresaris incapaços de dotar els seus mitjans de comunicació d’un model econòmic viable hauran de deixar pas a les noves generacions, sabedores que dependre de les subvencions esdevé una sentència de mort per a qualsevol activitat comercial. A canvi, l’Ajuntament de Lleida podria realitzar les comunicacions que resultessin necessàries per a la ciutadania a través de tots els mitjans de comunicació de la ciutat de Lleida sense excepció a preu de tarifa real, sense inflar preus, pràctica habitual d’un diari en concret permesa per l’equip de govern socialista. Tampoc no s’hauria de dubtar a l’hora de cessar la publicació de la revista de la Paeria, una orgia d’imatges de l’alcalde de Lleida excessivament costosa, sense interès i, és clar, una eina més al servei de la glorificació del líder. Finalment, hauríem de procurar que el servei de comunicació de la Paeria, com indica la seva pròpia denominació, servís a tothom per igual, tant a la premsa com als mateixos regidors, independentment del partit al qual pertany. Perquè els serveis de l’administració són de tots i, també, per a tots.

Que la regeneració democràtica que viuen Catalunya i Espanya ha passat de llarg per Lleida resulta una evidència (Ros, Reñé, Farré, Fernández i, per ara, Manso romanen ancorats als seus llocs), però el govern de la Paeria gaudirà d’una oportunitat d’or per deixar-se aconsellar i, sobretot, per fer un pas endavant en matèria democràtica. I una premsa que deixi de ser esclava del poder per passar a ser una icona de la llibertat d’expressió esdevindria un punt de partida ideal per canviar el que no pot seguir igual. Paraula -consell, vaja- de conseller!

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.