La possibilitat d’un pacte de Govern a Madrid entre PSOE i Podem ha estat rebut amb l’oposició directa dels grans mitjans de comunicació –i alguns de més petits,- que han optat per desplegar diferents mecanismes per avortar-lo, més enllà dels lícits posicionaments editorials.

Aquí recollim algunes de les tècniques emprades els últims dies, amb els seus exemples:

1. Manipulació i invenció de notícies: Són els casos més evidents i, en alguns casos tan barroers, que han generat més indignació i ridícul que no rebuig a la possible arribada de Podem al govern. Els exemples més recents i coneguts serien l’acusació que Iran va finançar el partit morat –que ha quedat pràcticament en res només deu dies després- o «l’exclusiva» d’Antena 3 sobre el viatge –suposadament ‘secret’- de dirigents de Podem i la CUP a Veneçuela que els seus mateixos presentadors no veien gaire clara.

2. Filtracions interessades: Una fina línia separa els exemples d’aquest apartat amb els de l’anterior: i és que encara ningú s’ha molestat en corroborar-los. Però tant El Mundo com ABC asseguren haver tingut accés a informes interns de la Fundació CEPS –l’entitat de la qual han format part bona part del nucli fundador de Podem, tal com els reportatges s’encarreguen de recordar una vegada i una altra- o que aquesta elaborava per al govern veneçolà. En cap cas expliquen com han aconseguit aquests informes ni quin grau de fiabilitat tenen aquestes fonts. ABC almenys sí que avisa que «CEPS no en reconeix la seva autoria».

En tot cas, i suposant que els informes són autèntics, els que revela El Mundo només suposarien que CEPS va fer feines d’assessorament i anàlisi de mitjans per l’ambaixada veneçolana a Espanya, una tasca legal i que la citada fundació ha reconegut haver fet en innombrables ocasions. De fet és normal que tot tipus d’institucions –incloses ambaixades estrangeres- contracten a empreses privades.

Els documents revelats per ABC tampoc suposen cap gran revelació, més enllà de fer saber que dins de CEPS també hi havia veus molt crítiques amb algunes polítiques veneçolanes, un fet que fins ara aquests mitjans havien negat repetidament. Per a augmentar el valor de la notícia ABC retorça el titular i assegura que «La fundació afí a Podem va assessorar Chávez sobre empresonar periodistes». A la notícia, però, l’única referència és que l’informe filtrat va recomanar al govern veneçolà alliberar el periodista Leocenis García i en va criticar la duresa de la resolució judicial en la seva contra.

3. Enquestes: Les enquestes són una eina tradicional per influir en l’opinió pública, encara que a vegades cal forçar-ne la interpretació per tal que diguin el que els seus autors volen que digui. Així, El País assegura que la «Gran Coalició» –o més aviat el «Tripartit»- comptaria amb el suport pràcticament de la meitat dels ciutadans, un 49%, i seria rebutjada per una xifra lleugerament inferior, el 44%. El que el text no específica és que la pregunta exacta de l’enquesta és aquesta: «Si PP, Ciutadans i PSOE negociessin un programa de reformes molt detallat i concret, deixant que governés el PP amb la condició que el president del Govern no fos Mariano Rajoy. ¿Aquesta solució li semblaria bona o dolenta? El diari no s’atreveix a preguntar, en canvi, pel suport del PSOE a Rajoy, que és l’única opció que, ara per ara, hi ha sobre la taula i tot i així, el suport al seu hipotètic pacte només arriba al 49% gràcies a l’àmplia simpatia que desperta entre els votants del PP.

En realitat, la gran majoria de votants del PSOE i de Podem –57 i 72% respectivament- prefereixen una coalició d’esquerres, però aquesta informació només apareix a l’últim paràgraf de la notícia.

4. El que amaga el llenguatge suposadament neutre: Una altra de les vies de pressió és la presa de posició d’institucions teòricament neutrals –com «els empresaris», la Unió Europea o «els mercats»- que demanarien un «govern estable», eufemisme d’un Tripartit que assegurés la permanència al poder del PP. El posicionament partidista d’aquestes institucions, però, es camufla amb un llenguatge suposadament neutral que intenta convertir uns interessos particulars amb els generals.

Un bon exemple d’això el podem trobar al reportatge de El País «Brussel·les alerta que el ‘risc polític’ a Espanya crea desconfiança». Al text, la Comissió europea amenaça que «les dificultats per muntar una coalició estable ‘poden provocar pèrdua de confiança i un deteriorament del sentiment del mercat’». Més endavant la notícia encara específica més sobre aquesta «estabilitat» en explicar que «Els riscos polítics que emanen de les dificultats per formar un nou Executiu ‘podrien desaccelerar l’agenda de reformes’» i que la Comissió està «preocupada per la possibilitat que els partits d’esquerra reverteixin la reforma laboral quan l’atur segueix per sobre del 20% i la dualitat del mercat de treball presenta xifres preocupants». En cap moment el diari contextualitza aquestes informacions aclarint que no s’ha demostrat cap relació entre la reforma laboral i la reducció de l’atur ni especifica que en aquest cas la «desacceleració de les reformes» es refereix a una congelació de les polítiques d”austeritat reclamades per la immensa majoria de la societat espanyola. A pesar d’aquesta intromissió directa, la mateixa notícia assegura que «La Comissió ha preferit mantenir les distàncies des de [les eleccions]».

ElMundo25-1-16 pacte psoe-podemUn altre exemple molt clar d’aquest ús del llenguatge el trobem en l’entrevista a Francisco González, president del BBVA, que El Mundo va publicar ahir, fins i tot destacant-la en portada. El titular és prou explícit: «Comença a paralitzar-se la inversió per la incertesa de la política» –una afirmació que és discutible– i més endavant el text específica quines són les receptes del banquer: «[Espanya] sorprenia per com de bé s’estaven fent les coses. Ara preocupa la incertesa política i això té efectes negatius». Naturalment González té tot el dret a tenir les seves preferències polítiques, però a l’entrevista se’l presenta com un analista neutral i pràcticament sense interessos propis que puguin generar un discurs interessat. Així, el periodista eludeix preguntar sobre el regal de Catalunya Caixa que li va fer el Govern de Rajoy o els acomiadaments massius a les seves oficines tot i l’augment de beneficis.

5. El mite «dels barons»: Durant els darrers dies s’han incrementat les notícies sobre l’oposició «dels barons» del PSOE a un pacte amb Podem per arribar a la Moncloa. La majoria dels titulars, però, són prou genèrics i no deixen entendre qui són exactament aquest «barons». Ja que, tenint en compte que, almenys dos dels set presidents autonòmics socialistes –Ximo Puig i Francina Armengol– són favorables al pacte d’esquerres, és possible generalitzar tant?