La nit de cap d’any de 1991 les valls andorranes sintonitzaven per primera vegada la seva pròpia emissora pública, Ràdio Nacional d’Andorra. Cinc anys després, naixia Andorra TV, dos mitjans que avui comparteixen redacció, esforços i objectiu: oferir als ciutadans aquella informació que cap altre mitjà espanyol, francès o internacional els pot donar.

Aquest cap de setmana, que el Principat ha celebrat el primer quart de segle dels mitjans públics andorrans, ha servit per fer balanç del camí recorregut fins ara, per recordar quant -pressupost, voluntat política i esforç periodístic- ha costat arribar fins aquí, i per refermar la necessitat d’una ràdio i televisió públiques que facin periodisme de proximitat.

Al documental “Especial ORTA 25 anys. Un quart de segle d’història de la ràdio i la televisió públiques” els directors que ha tingut l’ens al llarg d’aquests anys posen èmfasi en la cabdal funció de servei públic que desenvolupen els informatius d’ATV, que a l’hora del telenotícies és una de les cadenes més vistes al país. En una actualitat tan globalitzada, en què les notícies esdevenen transfrontereres, què troben els andorrans en una televisió que treballa amb un pressupost i unes possibilitats infinitament més reduïdes que qualsevol altra cadena? Quin atractiu poden tenir dos informatius diaris de mitja hora cadascun en un país que es travessa amb un cop de cotxe i on viuen poc més de 70.000 persones que ho saben tot les unes de les altres? Doncs potser la pedra preciosa d’RTVA no és més -ni menys- que un espai de documentació i interpretació de la realitat més pròxima. A l’arxiu de la televisió hi ha més 48.000 hores de producció pròpia, una història audiovisual amb accent andorrà que no s’hauria explicat mai si no hagués estat pels mitjans públics.

Si bé al Principat hi ha mitjans privats que treballen igualment per explicar la realitat del país, cap d’ells té la capacitat de mostrar en viu i en directe el què hi passa. ATV és l’única televisió local -entenent per mitjà local aquell que centra el seu interès en el lloc- que té Andorra, però aquest és només un exemple de la importància que té el periodisme de proximitat en una societat. Sense ella, seria impossible conèixer com es prenen segons quines decisions polítiques, veure les conseqüències de l’esllavissada que s’ha produït a uns quilòmetres de casa o gaudir de les copes del món d’esquí i dels partits de la Lliga ACB on competeixen els veïns.

Com Ràdio i Televisió d’Andorra, arreu dels Països Catalans hi ha (o hi ha hagut) mitjans locals i comarcals que treballen amb una vocació de servei públic i proximitat que cap altre mitjà pot fer. Som a l’era de la informació digital, de la comunicació instantània i global, sí, però també som a l’era del periodisme de proximitat, aquell que existeix per recordar-nos que sense entendre d’on venim no podem imaginar cap on anem, que el futur es construeix passet a passet, des de la base, i que si la vida és local, el periodisme també ha de ser local.

Cal reivindicar aquests mitjans perquè, a més, a molts de nosaltres ens han donat l’oportunitat d’aprendre l’ofici, convertint-se en una escola de periodistes que s’ha hagut de reinventar constantment per adaptar-se als nous temps. I és que si aquests mitjans sobreviuen és també perquè han sabut agafar-se de la mà del progrés, apareixent a les xarxes socials, oferint continguts a la carta o engegant emissions web en directe.

Amb tot, no vull acabar sense recordar que, de vegades, aquesta proximitat pot ser també perjudicial per al periodisme. Si és públic que els mitjans nacionals catalans reben pressions polítiques, no hi ha cap dubte que els governs locals ho tenen més fàcil per exercir aquest tipus de poder. En aquest sentit, el cas dels mitjans públics andorrans no és especial, però això és un bon motiu per escriure un altre article.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.