Com sabem, des de fa un temps hi ha determinada gent que té tendència a creure’s abans una bola que corri per Whatsapp que el titular d’un diari, perquè, com podríem explicar-ho?, diguem que tot allò que pugui semblar que té un aspecte de fer la impressió que aparentment corre per conductes soterranis lliures, allunyats d’hipotètics relats oficials, resulta fresc i encisador. “I això que em dius, d’on ho has tret?”. “Ah, no ho sé, m’ha arribat”. Perquè ara hi ha coses que, simplement, arriben, arriben sense saber-ne la font ni el pretext. Aquí és, més o menys, on som.

Després, però, quan hi ha una demanda d’informació urgent i veraç, les mirades s’adrecen als mitjans de comunicació dits convencionals esperant respostes que apaivaguin l’ansietat. Parlem, per exemple, dels Fets de l’11 de Gener, dilluns. Aquell matí, a una hora tan primerenca que tots dormíem com a socs, va començar a córrer per les xarxes que David Bowie havia mort i en un primer moment hi va haver més desconfiança que una altra cosa. ¿Era un fake, una intoxicació, com havia passat altres cops, amb el mateix Bowie i amb altres celebritats? Periodistes professionals que ja estaven al peu del canó a aquelles hores han reconegut que van dubtar durant uns minuts si donaven o no crèdit a la notícia, millor dir, si consideraven que efectivament era una notícia. ¿Què van fer, fins i tot els més escèptics amb els mitjans clàssics, els que es passen el dia despotricant de les capçaleres establertes, tant dinosaure, tan obsoletes? Doncs, naturalment, anar a veure què hi deien la BBC, The Guardian o The New York Times.

És interessant que la mort de Bowie va ser anunciada a través de Facebook, de la seva plana oficial, però fins que no vam veure que la BBC en feia una notícia no ens la vam creure. Al capdavall, la xarxa social podria haver estat piratejada, ‘trollejada’, o tot plegat podia ser una nova, extrema, ‘performance’ del senyor Bowie per promocionar el seu darrer disc, ‘Blackstar’, tan fúnebre ell. Suposem que la cadena pública britànica o The New York Times van fer comprovacions, devien trucar a alguna font propera al cantant per confirmar la notícia, però, fos com fos, el que és significatiu és que la ciutadania, i els consumidors de Facebook i Twitter els primers, van saber que David Bowie era mort quan mitjans com aquests, i d’altres que gaudeixen de credibilitat, la van incloure en els seus titulars.

Un instint ens va dur d’una manera natural cap a les fonts autoritzades. Perquè no hi ha periodisme sense crèdit, sense solidesa, i qui, des de posicions alternatives, des de l’esmena total, pretengui substituir-les haurà de demostrar que es mereix la confiança.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.