Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

El 24 d’octubre i amb les negociacions entre Junts pel Sí i la CUP encara a les beceroles, La Razón va dedicar un editorial a què considerava «el pacte de la vergonya». Pel diari del Grupo Planeta aquest era «un pacte vergonyant sense cap altre objectiu real que salvar la carrera política del líder de Convergència i, de pas, limitar els danys que la trama de corrupció del tres per cent [li] està causant». I també assegurava que Mas era un «candidat amb l’aigua dels escàndols de corrupció al coll». Per al diari, qualsevol pacte amb CDC implicava automàticament la pèrdua de qualsevol crèdit polític. Així, per exemple, l’editorial citat acabava dient: «Oriol Junqueras ja està lligat de per vida al tres per cent, l’última denúncia del qual la va fer una de les seves regidores, avui silenciada i apartada del partit. Tota una mostra de l’agre peatge nacionalista».

Un posicionament tan contundent contra la corrupció permetria imaginar que avui La Razón aconsellaria a Pedro Sánchez allunyar-se de qualsevol suport a un PP que ahir mateix va quedar vinculat a una importantíssima trama de cobrament de comissions al País Valencià.

Però tot el contrari, al seu editorial d’avui, el rotatiu dirigit per Francisco Marhuenda demana a Sánchez que «se sumi al diàleg entre Rajoy i Rivera». Ara, la «generositat, diàleg, concòrdia, realisme i tolerància» justificarien l’acord amb un partit que es troba immers en un marasme de corrupció igual o superior al de CDC. I, de fet, la paraula «corrupció» no ‘s’esmenta ni una sola vegada en el text.

Les detencions d’ahir a València es valoren en un segon editorial on es reconeix que l’escàndol «afecta la imatge i credibilitat del Partit Popular». Però ara ja no suposa la pèrdua de qualsevol crèdit polític, sinó que «no resta una coma la legitimitat de Mariano Rajoy per negociar la majoria ni empara pactes contra els interessos dels espanyols». Se suposa perquè el PP «lluita per eradicar [la corrupció]». De fet, una de les principals preocupacions de l’editorialista és el «doble raser» dels partits de l’oposició que tenen una «habitual reacció sobreactuada» a l’hora de valorar la batuda.

A l’altra banda de l’oferta ideològica del quiosc, però, també es valoren de forma molt diferent els pactes segons si són a un parlament o un altre. Així, El Punt Avui va definir el complicat pacte entre Junts pel Sí i la CUP com «Un gran gest i un gran acord per al país». L’editorial del diari del Grup Hermes minimitzava totes les dificultats –com la distància ideològica de les parts, tal com van mostrar la tensa negociació que el va fer possible- i assegurava que aquesta era «una entesa de govern que cal valorar molt positivament perquè té molt en compte l’estabilitat del futur govern». Pocs dies després, durant la primera votació parlamentària, la CUP ja es negaria a votar en la mateixa direcció que Junts pel Sí en un tema de pagues als funcionaris.

En canvi, una coalició similar –en el sentit d’unir sensibilitats molt distants- per al Govern espanyol és «poc probable» segons el mateix editorialista, ja que aquesta és «una coalició que només té sentit en països amb llarga tradició democràtica. La solució és tota una altra: pactar. Però el pacte exigeix renúncies, i aquest és un verb de difícil conjugació en la política espanyola».