Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Fareed Zakaria, un comentarista de la CNN que va patir una virulenta campanya de desprestigi virtual citava –en explicar el seu cas– un estudi sobre els enllaços que la gent comparteix a Facebook. Aquesta investigació revelava que tendim a compartir aquelles informacions que ajuden a reforçar els nostres perjudicis i opinions preestablertes i, en canvi, prestem poca atenció a la seva veracitat.

Després d’anys treballant a Mèdia.cat aquestes conclusions no em sorprenen gens. La meva experiència en aquest observatori és que les crítiques –però també la majoria de felicitacions- que rebem tenen ben poc a veure amb la solidesa de la nostra anàlisi o la pertinència de la crítica a una certa cobertura, si no amb el tema en la que aquesta se centra.

És indiferent les vegades que recordem que som un «Observatori crític dels mitjans» i que busquem esdevenir una eina que fomenti una lectura crítica de les notícies i no a explicar una «veritat» diferent de la que expliquen els informatius. Si denunciem un mitjà que menteix en la seva lluita contra la independència de Catalunya, des de les files sobiranistes se’ns aplaudeix i des de les unionistes se’ns acusa d’agents subvencionats del separatisme. En canvi, si observem manca de pluralitat dels opinadors proindependència, des d’aquest espai se’ns denuncia com a agent desestabilitzador a la mateixa velocitat que els retuits de perfils amb la bandereta espanyola a l’avatar.

I això no passa només amb el Procés, sinó amb qualsevol altre tema. Si trobem un biaix xenòfob en el tractament de les agressions sexuals massives de Colònia, resulta que estem banalitzant la violència masclista en la nostra defensa de l’islam; si comparem les notícies dels bombardeigs estatunidencs i russos a Síria i ens preguntem perquè els primers són aplaudits i els segons denunciats, estem fent propaganda proPutin; si recordem que també hi ha hagut casos de censura a Veneçuela, som uns tontos útils de l’imperialisme.

Poques vegades la crítica ens arriba per fer malament la nostra feina si no per l’enfocament que li donem i, pràcticament mai, aquesta pren forma d’una denúncia d’aquella notícia falsa o tendenciosa que beneficia els propis pressupòsits ideològics.

Naturalment, també Mèdia.cat té un biaix. Com la resta de mitjans ens centrem més en uns temes que no en altres i tenim les nostres pròpies fílies i fòbies. I, naturalment també, hem de ser objecte de crítica. Que menys que acceptar la crítica aquells que ens hi dediquem. Però el meu cansament –gràcies Ovidi pel préstec del titular- no és tant pel fet que la informació sigui un camp de batalla, que sempre ho ha sigut, sinó que les úniques armes d’aquesta siguin el trolleig, l’insult, el tancament de files. Que pràcticament mai s’accepti una crítica raonada que faci pensar i que gairebé sempre es prefereixi un eslògan que es pugui repetir. Que es demani fidelitat absoluta al bàndol i es tingui autocrítica zero amb els propis.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.