Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Vaig conèixer una vegada un corresponsal del diari basc Egin que va acabar guanyant-se les garrofes en una agència de notícies del cor. El primer dia que va anar a treballar li van encarregar redactar una peça de tres pàgines per acompanyar unes fotos: a la infanta Cristina li portaven una nevera a casa. Operari, infanta, porta de casa, punt i final. Des d’aquell dia tinc un profund respecte per als companys de professió que es guanyen la vida en aquest sector; no només perquè vénen quantitats ingents d’exemplars o sumen milions de teleespectadors en els programes que s’emeten a les televisions sinó perquè també lluiten contra els elements, les dificultats i els equilibris. Sí, jo també procuro estar al dia d’aquestes notícies i molts divendres m’enganxo a Sálvame: quatre hores de televisió només basades en la paraula de mitja dotzena de convidats però amb prou ritme per liderar el prime time i més enllà. Per cert, Kiko Hernández és un dels tios que més notícies dóna a l’Estat espanyol.

No, els periodistes de l’anomenada premsa seriosa, aquells que cada dia intenten explicar les interioritats del Procés o que analitzen els canvis socials o econòmics, o els periodistes dels gabinets de comunicació, aquells que miren de construir un relat de l’actualitat des de la perspectiva de la imatge corporativa o del sector institucional que representen, no som millors que cap altre periodista que estigui en un altre sector, com els de la premsa rosa. Però és cert que en els últims anys estem assistint a un aiguabarreig curiós: al Parlament, per exemple, s’hi ha fet habituals unes cintes que limiten el pas a les càmeres per entrevistar els diputats, com una mena de zona mixta que els periodistes esportius ja han assumit des de fa anys; també al Parlament cap periodista pot baixar lliurement als despatxos dels grups parlamentaris sinó que ha de fer una petició oficial; els periodistes de tribunals o policial, tercer exemple, han assistit en els últims anys a una multiplicació de gabinets de premsa de qualsevol sectorial sindical, que també lògicament busquen filtrar els cada cop menys moviments lliures del periodista. Perquè entre l’obligació del periodista de saltar la tanca o la cinta limitadora hi ha o hi havia una sèrie de regles no escrites que un cert estil Sálvame en l’actual periodisme, de persecució de diputats o de persecució d’imputats, hi ha acabat influint.

No hi ajuda la immediatesa amb què es treballa, no hi ajuda el rigorós directe i l’última hora, no hi ajuda tampoc la ideologització creixent dels mitjans ni el background decreixent que banalitza la nostra feina. De res serveix fer anuncis amb periodistes, com el que vam fer amb el Grup Barnils amb frases del mestre sobre el periodisme o el que ara protagonitzen els presentadors de TV3, o el que anys enrere publicitava a pàgina sencera el diari Avui sobre el rigor i el contrast i aquests termes tan avorrits per al públic en general que ja se’ns haurien de suposar. Que Sálvame faci Sálvame i que el periodisme polític, social, econòmic i esportiu segueixi les regles escrites i no escrites de sempre. I respecte per tots els models. Però no pretenguem intercanviar papers, perquè ho farem pitjor.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.