L’Agència de la policia Europea (Europol) va encendre totes les alarmes quan va avisar, fa dos dies, que «havia perdut la pista» a uns 10.000 refugiats menors no acompanyats que havien entrat a Europa entre els últims 18 i 24 mesos. «Molts» d’ells podrien haver caigut en mans de xarxes de crim organitzat que els podrien estar explotant sexualment o laboral.

PeriodicoCatalunya1-2-16 10.000 refugiatsRàpidament la notícia va escampar-se pels mitjans de comunicació i les xarxes socials, generant una gran onada de preocupació i indignació. Tot i la imprecisió de les xifres ofertes per Europol, la majoria de mitjans, no només van assumir com a certa i indiscutible la xifra dels 10.000 nens desapareguts, sinó també que també van donar per suposat que el «molts» de l’Europol eren «la majoria». Això pot deduir-se, per exemple, de l’article de El Periódico, on pot llegir-se: «El temor és que hagin caigut en mans del crim organitzat i de bandes de traficants», que dóna a entendre que l’única alternativa plausible a l’alberg de refugiats és la màfia. En una línia similar, però encara més apocalíptic, s’expressava un tertulià al programa d’ahir de La Noche en 24 horas, de TVE. I això són només dos exemples.

Cap expert en la matèria posa en dubte del perill que les xarxes de tràfic de persones suposen per als menors refugiats, i més si viatgen sols, però sí que alguns en qüestionen la magnitud.

Un dels principals problemes és que l’informe de l’Europol no és públic i tota la informació que hi ha es limita a unes declaracions del cap de personal d’Europol, Brian Donald, al diari anglès The Guardian. Allí només s’esmenten algunes dades soltes, com que la meitat dels menors desapareguts –5.000- ho haurien fet a Itàlia, i un miler més a Suècia. També cita un informe de l’ONG Save the Children que xifra en 26.000 els menors no acompanyats que han demanat asil a la Unió Europea el 2015. Res més a banda d’una declaració de Donald expressant que «No és desgavellat dir que estem buscant més de 10.000 nens. No tots seran explotats criminalment; alguns podrien haver-se reunit amb membres de la seva família. Simplement no sabem on són, què estan fent o amb qui estan».

Sergio Maydeu, expert en conflictes armats i refugiats, posava en dubte aquestes xifres i també la lectura que se n’estava fent des de la majoria de mitjans des del seu compte de Twitter. Citant el mateix informe de Save the Children, assenyalava que els menors no acompanyats arribats a Itàlia eren 9.230, el que suposaria que més de la meitat d’aquests haurien desaparegut sense que les autoritats ni les ONG llancessin cap alerta. També el periodista Hibai Arbide, que fa mesos que cobreix la crisi dels refugiats des de Grècia, dubtava de la magnitud de les xifres i de la incidència de les màfies en aquestes «desaparicions».

Altres entitats, com Unicef, tampoc avalen les xifres d’Europol i es limiten a recordar que «les dades sobre menors no acompanyats i nens separats de les seves famílies no és molt complet». La Comissió Europea ha instat a l’Europol a actuar «si es confirma l’informe».

És possible omplir tants espais informatius i treure tantes conclusions amb uns fets tan pobres? No cal amplificar una crisi de refugiats que, per si mateixa, és enorme i absolutament dramàtica. I, fins i tot, podria llençar-se una última pregunta: poden convertir-se aquests titulars en contraproduents si a mitjà termini es demostra que han estat exagerats?