Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Sóc del parer que, en els últims anys, el periodisme que es fa a Catalunya ha entrat en una tendència força clara a accentuar el to ideològic –quan no directament partidista– dels seus enfocaments informatius. Certament, el biaix ideològic no és novetat en un país on l’exercici del periodisme s’ha entès històricament com un ofici molt proper a la política, vinculat a la defensa de les ideologies i dels actors que les formulen. Ara bé, tinc la impressió que les famoses trinxeres s’estan fent cada cop més fondes i també s’estan poblant de més soldats per defensar les posicions, que cada cop són menys transversals.

Crec que a Catalunya –i a la resta dels Països Catalans i també d’Espanya– s’ha sumat a aquest paral·lelisme polític històric una tendència que ja porta anys operant a altres mercats d’Europa i del món: la comercialització de la comunicació, inclosos els mitjans informatius. Des del anys vuitanta, les empreses privades han tendit a concebre’s més aviat com a màquines de fer diners que faran el que calgui per assolir més audiències i fidelitzar-les. Ja no es tracta tant de prestar un (bon) servei com de facturar més. Si a això sumem la liberalització deixant entrar més actors privats a sector regulats com la ràdio i la televisió; i que les innovacions tecnològiques –del web a la TDT passant a la televisió per cable– han fet cada cop més fàcil crear mitjans i més nombrós l’espai per crear-ne, ens trobem en un escenari on el negoci de la comunicació ja no es juga tant en les grans audiències heterogènies com en les mes petites i homogènies, amb gustos en comú.

La novetat aquí és que a aquelles especialitzacions històriques que ja coneixíem (esports, economia, per gènere) s’hi ha afegit també la ideologia. Ara ja no es promouen posicions (només) per voluntat d’intervenir en la política: ara (també) es defensen perquè poden ser un negoci. Ara, les ideologies polítiques són concebudes com un nínxol de mercat que cal explotar oferint a les audiències el producte que volen comprar. És a dir, el discurs polític que volen llegir/sentir/veure. Probablement el cas més vistós d’una empresa que explota diversos nínxols sigui el Grupo Planeta, propietari d’Antena 3, La Sexta i La Razón. Godó no es queda curt vistes les posicions majoritàries, per una banda, a La Vanguardia o 8 al día¸i El món a RAC 1 per una altra. Público va nàixer per satisfer la demanda d’un públic d’esquerres orfe i la seva fallida va donar lloc a Infolibre i Diario.es. Al web, el boom de mitjans adreçats a les opcions ideològiques més diverses –i també extremes– fa difícil triar només uns exemples.

Això, que a priori podria semblar una bona notícia en termes de més pluralisme (extern), té des del meu punt de vista almenys dos grans problemes. El primer, que s’accentua una tendència a polaritzar els discursos mediàtics ara ja no només per motius estrictament polítics sinó també comercials. El segon, que aquesta proliferació de mitjans estimula la creació de petites esferes públiques autoreferencials de persones que tendeixen a consumir mitjans que els diuen el que volen sentir. Les xarxes socials han contribuït a reforçar-les, permetent la creació de comunitats virtuals. Amb audiències (ideològicament) tan fragmentades cada cop pot ser més difícil trobar espais de discussió transversals on les diferents visions del món dialoguin i contrastin punts de vista, mirant de construir consensos o hegemonies. Perquè clar, des de fa més d’un segle anem dient que el periodisme és essencial per la democràcia. I no sé jo, eh?

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.