Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

La detenció i empresonament de dos titellaires a Madrid per representar una funció té molts elements d’ambient prefeixista altament preocupants, però n’hi ha un que m’ha cridat poderosament l’atenció, potser perquè se n’ha parlat menys.

I és que molts creadors d’opinió –periodistes, artistes o representants polítics- d’allò que podríem anomenar «espai progressista» han defensat el dret a representar obres de «mal gust». Una expressió que vindria a resumir que «d’acord, l’obra incitava a la violència i simpatitzava amb els terroristes, però la llibertat d’expressió és un valor superior a aquestes consideracions».

Aquesta és, al meu entendre, una línia de defensa dèbil i que tracta de guanyar el partit acceptant jugar-lo al terreny i les regles marcades per l’equip contrari. En aquest marc de debat, tot es redueix a discernir si cal protegir la llibertat de dir «burrades» o el dret de les víctimes d’ETA –les úniques amb aquest dret segons la legislació vigent- a no ser humiliades, i si l’empresonament és una mesura desproporcionada o si amb no contractar mai més aquesta companyia amb diners públics n’hi hauria prou. Un debat que, sigui quina sigui la conclusió, ja has perdut d’entrada.

El problema de les cròniques sobre l’obra La Bruja y Don Cristóbal –amb les seves monges violades, els seus jutges enforcats o els seus cartells lloant ETA i Al Qaida- és que en realitat les escriu gent que no l’ha vista. Molt poca gent ha vist l’espectacle –tampoc està penjat a internet- però tothom ha decidit opinar sobre que hi surt, que no i si és una barbaritat o no ho és. Jo prefereixo quedar-me amb aquesta ressenya, escrita per amics dels titellaires però que almenys han vist l’obra, on es nega la majoria de les afirmacions que s’han publicat. Si és així, no només no consideraria aquesta obra de mal gust, sinó que si ara la programessin a la meva ciutat, segurament aniria a veure-la.

La qüestió no és si empresonar algú per una apologia del terrorisme en un marc de ficció és desproporcionat o no, sinó que no ha existit en cap cas aquesta apologia. Ni l’obra va d’això, ni es fan referències a ETA, ni es parla de les víctimes –i per tant no es pot humiliar-les. Darrere d’aquesta història només hi ha un cas de manipulació, linxament i mentides extrem en què la dreta ha mostrat la seva cara més feixistitzant i bona part de l’esquerra els seus complexos i pors davant l’adversari.

titellairesA partir d’aquí, només queda dilucidar si l’obra era adequada per a nens i nenes o no. Aquest podria ser un error dels programadors de l’obra, però segons aquesta imatge de Facebook ni tan sols això quedaria tan clar. En tot cas, i com a pare de dues nenes, si em trobo davant un espectacle que considero que no és adequat per a elles sempre em queda l’opció d’agafar-les i marxar, però mai la d’atacar els titellaires i denunciar-los a la policia. Aquesta reacció del públic és potser l’aspecte més inquietant de tot plegat.

Bonus:

Algú ha tingut l’encert de pujar a internet aquest fragment de la pel·lícula Novecento on uns titellaires són atacats per la policia. Era la Itàlia prèvia a la pujada de Mussolini al poder.

Molta vida, doncs, a la llarga tradició de titellaires irreverents, rebels i ingovernables.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.