Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Diumenge passat El Mundo publicava una entrevista feta al youtuber Elrubius, un fenomen de masses amb més de 16 milions de subscriptors a la plataforma, que té entre els joves adolescents els seus més fidels seguidors. La cosa no hauria anat més enllà de l’anècdota si no fos per tot el soroll que s’ha creat al seu voltant. I és que el que havia de ser una entrevista més s’ha convertit en un reflex de cap a on va el periodisme i com, si no vigilem, podem crear un forat entre les generacions que venen i les que ja fa temps que hi som.

“Visc a base de demanar menjar per Internet”. Aquest és el (discutible) titular i punta de l’iceberg d’una entrevista que, posteriorment, la mateixa direcció de El Mundo va reconèixer que buscava polèmica. Per això van enviar a fer-la a Pedro Simón, un periodista amb trajectòria però sense targeta de crèdit ni xarxes socials, completament aliè al personatge que anava a entrevistar i que va seguir una tònica si més no preocupant i repetitiva: quan toca parlar amb algú del món dels esports, Internet o Youtube se’l tracta directament de friki. Preguntes com “Quan cobres? Tens amics? Com menges?” que mai no es fan a un actor, un cantant o un torero, per posar tres exemples ben diferents, són un clàssic en aquests casos.

El resultat de l’entrevista va fer que Elrubius es queixés primer a Twitter i després al seu propi canal per com, al seu entendre, havien manipulat les seves paraules. La veritat és que no cal entrar a valorar punt per punt el que es va publicar, què és cert i què no. Però sí que és interessant mirar de veure què implica marcar terreny amb un personatge així.

La primera conseqüència és que ell mateix ha dit que no tornarà a donar entrevistes, i que si vol explicar alguna cosa, ho farà amb les seves pròpies eines. Sembla anecdòtic, però cada vídeo de Elrubius té uns sis milions de visualitzacions de mitjana, pel que té més poder que la gran majoria de programes de televisió espanyols, mou milions d’euros l’any i marca tendència. Les marques se’l rifen, els adolescents l’idolatren… Tot el que no li passa al periodisme actual. Per tant, apropar-lo als mitjans tradicionals és aprendre d’una nova manera de fer a la que, de moment, no li trobem el punt.

I anant més enllà, el problema és que cal entendre que aquests youtubers també són un canal de comunicació, i allunyar-se d’ells és fer-ho de milions de joves. Si vas a una classe d’un institut del nostre país i preguntes als alumnes què miren a la televisió, molts et diran que Elrubius, Willyrex, AuronPlay i un seguit de noms que potser no et sonen de res. T’expliquen, i ho sé perquè ho he fet, que la televisió actual els cansa, i que els youtubers els parlen d’allò que els agrada.

Així, que Elrubius faci el pas d’anar cap als mitjans tradicionals i concedeixi una entrevista és una excepció i, potser, el que hauríem de fer com a professió és mirar d’aprendre què fan bé ells que no fem nosaltres. Voler tractar-los de bitxos estranys l’únic que ens conduirà és allunyar-los a ells i a tots els seus seguidors de la nostra feina. I això és un luxe que ni ens interessa ni ens podem permetre.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

2 Comentaris

  1. laura

    Clar que la televisió els cansa. La comunicació vía youtube es mes recíproca ja que poden interactuar mes rápidament. Ademes molts youtubers demanen als seus seguidors opinio. Els tenen en compte I aixo a tothom ens agrada.

  2. Josep Centelles

    Lamentablement la majoria de youtubers es passen els videos dient paraulotes i parlant de mala manera, i això és el que veuen i escolten els nostres fills…molt trist tot plegat, per mi es com la tele-escombreria…ens ho hauriem de fer mirar…