batalla pel clic La mort de Muriel Casals, diputada i expresidenta d’Òmnium Cultural, va despertar una guerra a la majoria de diaris digitals per ser els primers a donar la notícia. El problema? El decés encara no s’havia produït i, per tant, no hi havia cap confirmació oficial dels fets. Ni l’hospital, ni la família, ni junts pel Sí, ni Òmnium –aquestes dues darreres entitats serien les encarregades de divulgar-ho ja a la matinada de diumenge- havien dit res, però molts mitjans ja s’havien encarregat de publicar i difondre la notícia. La Vanguardia, per exemple, fins i tot va patrocinar un post al Facebook per assegurar-se de ser els primers a arribar als lectors.

Però per què els mitjans van decidir publicar aquesta notícia si no era certa? Una recerca digital porta a un tuit d’Agustí Colomines, director de l’escola de funció pública de Catalunya i exdirector de la CatDem, com el primer a avançar la «notícia». Poc després rectificaria, però la roda havia començat a girar i ja era imparable. Jordi Sànchez, president de l’ANC també va informar-ne a Twitter i el seu piulet es faria servir com a font. Paral·lelament la mateixa ANC enviaria un correu a tots els seus batalla pel clic socis informant de la mort de Casals. Després hauria d’enviar-ne un de nou amb el desmentiment.

El problema, des d’un punt de vista periodístic és: es podia considerar Colomines, Sànchez i l’ANC com a fonts suficients com per a publicar la notícia? El fet que tot passés un dissabte a la nit segurament complicava encara més la situació, però no hauria estat més prudent esperar un comunicat de la família o Junts pel Sí? Sembla que en l’eterna cursa per ser els primers i aconseguir els màxims ‘clics’ possibles no hi ha temps ni per a una trucada.

Segons va explicar el periodista de l’agència EFE Leandro Amor, també en un tuit, quan va trucar a l’hospital Clínic per confirmar la notícia li van dir que era el primer a fer-ho. A aquelles hores ja estava publicada a una majoria de digitals. Des del servei de premsa del Clínic s’ha assegurat a Mèdia.cat que van rebre moltes trucades de periodistes, però no han pogut especificar si va ser abans o després que els desmentiments obliguessin a modificar a corre-cuita les primeres versions.

El País va arribar a acusar –en un tuit ja esborrat- de la desinformació a un comunicat de la Generalitat, el que hauria justificat sobradament publicar la notícia, però en realitat aquest mai va existir. Després el mateix diari rectificava la rectificació i parlava de «fonts polítiques», el que ens remet de nou, se suposa, als tuits citats abans.

Una de les possibles explicacions a aquesta cadena d’errors pot ser que es confongués la desconnexió de Casals i la seva «mort clínica» amb el seu traspàs definitiu. Aquí entrem en un problema de rigor. No és el mateix una mort que una «mort clínica» i el temps entre una i altra pot ser de moltes hores. Ser curosos, i més quan s’està informant del traspàs d’algú, hauria de ser una prioritat.

Aquesta vegada força veus –Àlex Gutiérrez, Vicent Partal o Roger Palà– han fet autocrítica. Però no és el primer cop que passa i escenes similars ja s’havien viscut amb la mort de Tito Vilanova. Una professió amb una crisi de prestigi com la que pateix el periodisme potser hauria de prendre alguna mesura a més de l’article autocrític a posteriori.