Els cas dels titellaires empresonats, emprat fonamentalment com a arma política contra l’ajuntament de Madrid, és només una mostra de l’ús polític i mediàtic del recurs del “si no ens agrada, és ETA”. Segurament sense tanta transcendència i sense que el cas fos de tanta gravetat pel component escassament democràtic que demostra l’empresonament dels dos artistes, els recurs del “és ETA” ja s’ha fet servir contra tot de personatges i organitzacions que no agraden a determinats stablishments. Ada Colau, David Fernández, Podem o, fins i tot, Artur Mas són alguns exemples. Fernández Díaz, el ministre en funcions, ha arribat a dir que ETA deistja “como agua de mayo” un govern del PSOE amb Podem.

Precisament el cas del partit morat és, tal vegada, dels més exagerats. A OkDiario, la nova publicació d’Eduardo Inda, la paraula “ETA” apareix 24 vegades a titulars diferents. La publicació té un biaix ideològic clar, és recent i encara no disposa d’una gran hemeroteca, així que “l’estudi” d’estar per casa és bo de fer. En 16 d’aquests 24 encapçalaments, “ETA” comparteix titular amb la paraula “Podemos”, el nom d’algun dirigent o el d’algun ajuntament en què governen les confluències afins.

Més enllà del mal gust que per mi demostren les declaracions de càrrecs populars com Cifuentes o d’intel·lectuals afins com Salvador Sostres, l’ús del “tot és ETA” respon a una estratègia determinada i persegueix fins clarament partidistes, però també de blindatge d’un ordre polític en descomposició.

Els règims polítics es funden i operen sobre relats, que els legitimen i donen incentius a les societats per a que els siguin fidels. Part d’aquests incentius són un cert horitzó de benstar, però a més també entra en joc la “por” al que Stuart Hall anomena “a fora constitutiu”, allò que dóna sentit al règim per oposició a ell. Això no és intrínsecament dolent, simplement és com es creuen la política, la qüestió de la identitat i la psicologia col·lectiva. En el règim sorgit de la transició espanyola, ETA opera com un dels afores constitutius d’un sistema basat en el bipartidisme imperfecte, l’autonomisme, la institucionalització sindical i la Corona.

Així doncs, quan el conflicte social s’aguditza, el sistema de partits varia, el model territorial és posat en dubte i es qüestionen determinades institucions, el règim recorre a l’operació discursiva del “són ETA”. En què consisteix? Essencialment, en atacar i desprestigiar els actors considerats perillosos, assimilant-los a un a fora que fa por i que és àmpliament rebutjat per gairebé tothom. “Si ETA és dolent i aquests són ETA, llavors aquests són dolents”.

La jugada discursiva de l’stablishment és prou clara i molt bàsica, però crec que tanmateix és important diagnosticar què representa com a símptoma de l’estat de salut del règim. Si a qui s’intenta col·locar a fora del frame del que és “acceptable” pel règim són les alcaldesses de les dues principals ciutats de l’Estat, el líder d’un partit com Convergència o al tercer partit polític espanyol a pocs punts del segon, tal vegada és el règim està en crisi.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019