Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Entrevista a Arantza Díez, codirectora i coguionista de To Kyma. Rescat al mar Egeu.

To Kyma és un documental dur, que narra la lluita dels voluntaris en rescat marítim que tracten de salvar les vides dels refugiats sirians i d’altres països que naufraguen en el seu intent desesperat per arribar a l’illa grega de Lesbos. Ahir va ser emès a La Sexta i fa un mes ho havia fet l’espai Sense ficció de TV3, coproductora del reportatge.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Ha estat difícil fer el documental?

La part periodística gens, totes les dificultats han provingut de la banda de producció. A pesar de fer-se amb un equip super reduït, dues persones que vam viatjar a Lesbos i una tercera en la postproducció ens va costar molt convèncer una televisió per a què apostés pel projecte. De fet, quan vam marxar a Lesbos sense saber si això passaria i només comptàvem amb l’estructura de La Kaseta, la productora de David Fontseca, l’altre codirector. No va ser quan vam tornar que vam saber que finalment teníem el suport de TV3.

I moltes televisions us van dir que no.

Sí, clar. Si no ets una gran productora és molt difícil que una televisió aposti per tu. En aquest sentit hem tingut sort perquè la història era molt potent.

Creu que el fet que finalment hagi estat TV3 té relació amb el fet que sigui un mitjà públic?

És evident que hi ha ajudat molt la voluntat de servei públic de TV3, que té molta més voluntat d’explicar històries com aquesta. A més, nosaltres vam parlar amb Manel Raya i Joan Salvat, que tenen també molt aquesta visió de mitjà de servei.

Però finalment La Sexta també compra el documental i a més l’emet sense publicitat.

Sí, a La Sexta li oferim el documental, hi mostren interès i decideixen emetre’l. I a més ho fan sense anuncis, però això nosaltres no ho sabíem. El miràvem patint per quin moment tallarien per a incloure publicitat i això no passava. Va ser una gratíssima sorpresa i estic molt agraïda per la seva actitud.

La Sexta és un mitjà privat, per què creu que va prendre aquesta decisió?

No en tinc ni idea, aquesta pregunta caldria fer-la a la direcció de la cadena, perquè òbviament hi havia molts moments àlgids on podien tallar i mantenir l’espectador enganxat. Potser és una estratègia d’audiència, no ho sé i tampoc no n’entenc gaire, però en tot cas ha estat un detall molt d’agrair.

Aquest és un documental molt dur i difícil, però tot i això ha tingut una gran audiència en un moment on sembla que només els productes lleugers poden triomfar a la televisió.

Jo no sóc tan optimista en aquest punt i l’èxit d’audiència és relatiu. Ahir To Kyma va aconseguir un 5% del share i en canvi el guanyador de la nit va ser Gran Hermano. Crec que els espectadors tenien l’opció de triar i van triar altres coses que el documental. Tot i això, estem contents del resultat. Un 5% suposa més d’un milió de persones, és cert que són xifres respectables.

De totes maneres, La Sexta no té una audiència mitjana massa superior a aquesta xifra.

Sí, és cert que el canal va aconseguir fidelitzar la seva audiència amb aquest documental, el que demostra que desperta interès. També va ser un dels més vistos del dia a Catalunya quan va estrenar-se a TV3 [amb 350.000 espectadors], on a més va tenir milers de visionats web els dies posteriors.

Està molt bé, tenint en compte que explica una realitat molt crua.

A més de l’interès periodístic. Professionalment també és viable fer documentals d’aquest tipus?

Només si una televisió hi aposta. No hi ha projecte de documental viable a Catalunya sense una televisió darrere. Ja he explicat que al principi va ser una aposta en solitari de La Kaseta que l’hagués fet igual, encara que només fos per festivals. Però sense TV3 ens hauríem trobat en un altre escenari totalment diferent. El més probable és que no haguéssim cobrat mai per la feina.

Ja per acabar, una pregunta difícil: Pot canviar les coses el periodisme? O ens trobarem sempre amb «l’efecte Aylan», una indignació immediata però que desapareix també igual de ràpidament?

Fer el documental i que l’emetin per televisió és gratificant, ja que aconsegueixes provocar indignació i genera empatia. Crec que amb això ja hem complert el nostre objectiu.

Ara, canviarà coses? Hi ha una immunització molt gran de les audiències. Consumim periodisme de forma efímera i la indignació que ens genera també ho és. Si hi ha canvis, aquests no seran immediats. El poder del periodisme, en aquest sentit, és limitat.

Però igualment crec que la nostra és una gota més que ajuda a mantenir el tema a l’agenda, mediàtica i política. Els canvis no seran immediats, però gota a gota, periodistes, voluntaris, moviments socials, podem mantenir el tema a l’agenda i forçar els canvis a llarg termini.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019