Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Aquest mes hem celebrat el Dia Mundial contra el Càncer. A Catalunya un de cada dos homes i una de cada tres dones en desenvoluparem un al llarg de la nostra vida, segons el Departament de Salut. La detecció precoç, a banda de la recerca en noves teràpies oncològiques, és una de les obsessions dels sistemes de salut del nostre món per combatre aquest grup de malalties. Als catalans d’entre 50 i 69 anys se’ls recomana fer la prova de la sang oculta en femta per descartar casos de càncer de colon i recte. A les dones de la mateixa franja d’edat també se’ls aconsella fer-se una mamografia. Hi ha moltes més proves dirigides a grups de població considerats de risc, com la citologia cada tres anys per prevenir el càncer de coll d’úter en dones de 25 a 65 anys. Però darrere de totes aquestes mesures… quina evidència hi ha basada en la recerca?

Seria demagògic dir que els programes de cribratge serveixen per ben poc, però també seria innocent lloar-ne les virtuts sense una reflexió. Moltes vegades es mitifica la prevenció i s’exageren els beneficis del cribratge. En canvi no és té en compte l’altra cara de la moneda: l’angoixa pels falsos positius (per error la prova indica una malaltia que en realitat no existeix), el sobrediagnòstic i el sobretractament de, per exemple, alguns tumors tan petits que desapareixerien tots sols. La prevenció també té els seus prejudicis.

Sovint també es diu que els programes de cribratge augmenten la supervivència, però els números, com les paraules, no són objectius. La supervivència d’una malaltia fa referència al número de persones que sobreviuen al cap d’un temps determinat –per exemple cinc anys– de tota la població diagnosticada. La taxa de supervivència depèn molt del moment del diagnòstic i els nous programes de cribratge podrien oferir uns resultats amb un biaix per anticipació predictiva. Per tant augmentar la supervivència no significa reduir la mortalitat.

Christie Aschwanden, periodista de FiveThirtyEight i columnista al The Washington Post, va publicar l’interessant reportatge “La ciència no resoldrà el debat de la mamografia”. En aquest article posa de manifest les diferències entre països a l’hora de fer recomanacions de cribratge de càncer de mama. Totes les guies diuen ser basades en l’evidència, però després mostren una disparitat entre elles que neix de les desigualtats a l’hora d’equilibrar els beneficis i els danys del cribratge. Aschwanden calcula que els programes de cribratge de càncer de mama només han aconseguit reduir una de cada 1.000 morts en dones de 50 anys als Estats Units. Dono per fet que una vida humana no té preu, però cal recordar que també hem de ser crítics amb els programes de detecció precoç d’aquestes malalties, una reflexió que agraeixo als col·legues de professió que van organitzar una jornada de bioestadística per a periodistes fa uns mesos, en què vam discutir sobre la confiança en els resultats de la investigació, vam comparar els articles científics amb les notes de premsa i els articles periodístics i vam aprendre noves eines estadístiques que a poc a poc ens permeten fer la nostra feina de manera més crítica i molt millor.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.