L’escena es repeteix indefectiblement cada quatre anys i produeix certa incomoditat, independentment dels seus protagonistes. De fet, alguns dels protagonistes actuals són bons i admirats col·legues, que estic segur que faran la seva feina de manera excel·lent. Per tant aquestes línies pretenen anar més enllà de la casuística actual. El cas és que, després de les eleccions, el Govern nomena els nous responsables de la seva política comunicativa, els dircom de Palau, amb càrrecs i nivells jeràrquics diversos. Res a dir. Poc després, però, ve el relleu a totes o algunes de les direccions de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) i dels mitjans públics de Catalunya.

Ai, segur que cal fer-ho així? No podríem trobar un sistema en què els dos calendaris no anessin units? No podríem trobar uns perfils professionals prou reconeguts i independents com perquè la primera prioritat del nou Govern de torn no fos canviar-los? Tot i acceptant la subjectivitat del reconeixement i la independència, no podríem acordar unes normes de joc que donessin menys sensació de causa-efecte per al país nou que hem de construir? Unes normes que fessin innecessari reclamar independència i llibertat d’acció abans d’acceptar un càrrec de director d’informatius?

S’ha parlat molt del model de la BBC, sovint sobrevalorat. Fixem-nos en Alemanya per variar, ni que sigui de manera molt esquemàtica. La màxima responsable de l’ARD, la primera cadena pública de televisió, és Karola Wille, que ho és des de l’1 de gener d’enguany. Res a veure amb calendaris electorals. Però és que tots els directors de l’ARD des de 1956 han estrenat el càrrec un 1 de gener i l’han finalitzat, per tant, un 31 de desembre. Generalment per períodes de dos anys. La mà dreta de Wille és un gerent que rep el nom de secretari general, actualment també una dona, que també s’estrena un 1 de gener i es manté cinc anys en el càrrec. Com que Alemanya no només és un estat federal sinó que actua com a tal, l’ARD funciona com a unió de les diferents televisions regionals i la direcció s’exerceix de manera rotatòria: Karola Wille dirigeix l’ARD en tant que directora d’una d’aquestes (MDR).

Però el segon canal, la ZDF, sí que té un director escollit per un consell supervisor, el Fernsehrat, una CCMA a l’alemanya, d’entre els diferents candidats que es presenten. Des de març de 2012 ho és Thomas Bellut. També aquí lluny de cites electorals: el darrer govern de Merkel data de desembre de 2013. Els mandats són per a 5 anys i, atenció, el setembre de 2015 es va votar que Bellut repetiria per al període 2017-2022. La previsió exercint alhora de blindatge electoral, dos ocells d’un tret. El Fernsehrat de la ZDF el formen 77 membres, dels quals 19 són governamentals, 12 dels partits polítics i la resta religiosos, sindicals, de la comunitat educativa i altres. Tot i estar en minoria, el Tribunal Constitucional alemany va avisar el 2014 que la presència de polítics era molt elevada i podia ser inconstitucional en posar en perill la independència del mitjà.

Al final, però, la independència dels mitjans, com la lluita contra la corrupció, són elements de tradició democràtica i de cultura política, i calen professionals que hi creguin i la defensin. Nikolaus Brender, que va ser redactor en cap de la ZDF fins el 2010, es va fer famós per la seva batalla contra les pressions polítiques i per acusar alguns redactors d’estar al servei dels partits, equiparant-los als ciutadans-espies de la RDA. Ell va trobar la seva fórmula particular: poc després d’estrenar-se en el càrrec i de rebre la primera trucada d’un polític important de la CDU, va anunciar que a partir d’aquell moment faria públic el contingut de totes les trucades que rebés en aquest sentit. No en va rebre més. A l’hora de renovar el mandat, els polítics van votar-hi en contra.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.