L’alliberament d’Arnaldo Otegi, aquest matí a Logronyo, ha tornat a posar la situació del País Basc a la primera línia mediàtica. A pesar, però, de l’extensa cobertura mediàtica, a Madrid pocs mitjans s’han estès a explicar per quins motius Otegi ha passat els darrers sis anys empresonat.

Encara que la majoria de notícies han recordat que Otegi va ser condemnat «per tractar de reconstruir la il·legalitzada Batasuna sota les ordres d’ETA» això no ha evitat que es generi una important desinformació sobre els motius concrets de l’empresonament i que tertulians i convidats hagin repetit inexactituds, algunes tan greus que podrien fàcilment considerar-se mentides.

Cap gran mitjà, per exemple, ha contextualitzat en quin moment i de quina forma va emetre’s aquella sentència condemnatòria, ha recordat la manca de proves concretes en què va basar-se, la divisió de la sala del Tribunal Suprem que va revisar-la o el fet que la no expressió d’una condemna a ETA va ser determinant.

Els diaris que han aprofundit en el cas han preferit, en canvi, recordar que Otegi ja havia estat condemnat anteriorment per un segrest, encara que aquells fets es remunten a 1979, ja van ser jutjats i amb la condemna complerta i no tenen res a veure amb els motius pels quals es trobava empresonat aquesta vegada. És el cas de La Razón i El Mundo.

El diari dirigit per Francisco Marhuenda –que destaca el reportatge en portada- es limita bàsicament a recuperar la sentència condemnatòria pel segrest –durant 11 dies- de Luis Abaitua, directiu de la fàbrica Michelin de Vitòria el febrer de 1979 i sense massa context de l’època. L’article recorda –sense, aparentment, ànim irònic- que Otegi va ser condemnat a la mateixa pena de presó per aquell segrest el 1987 que per la seva activitat política el 2011.

El Mundo per la seva banda publica un reportatge molt més extens i complert, amb declaracions de la família d’Abaitua i un cert context del País Basc d’aquells anys de plom –encara que el text oblida una part, com les accions dels escamots parapolicials d’extrema dreta o les tortures generalitzades- i el conflicte laboral en què va produir-se el segrest d’Abaitua. El text inclou un llarg i interessant perfil d’Otegi però, paradoxalment, torna a passar de puntetes pels fets que van portar-lo de nou a la presó el 2010. També oblida esmentar l’evolució del polític basc, la seva renúncia a l’activitat armada i la seva petició de perdó pel dolor causat a les víctimes. En canvi l’article recull diversos segrestos i atemptats d’ETA als quals es vincula Otegi, a pesar que va ser-ne absolt.

otegiA aquest context informatiu cal sumar-hi el to general emprat a les tertúlies o entrevistes matinals a ràdios i televisions madrilenyes. A la tertúlia d’Espejo Público d’Antena 3 –per posar un exemple- han preferit recuperar declaracions d’Otegi de 2009 negant-se a condemnar la violència i no altres posteriors on demana explícitament l’abandonament de la via armada. Entre els col·laboradors del programa hi ha hagut consens a l’hora de reclamar a Otegi una petició de perdó a les víctimes per poder ser excarcerat, una demanda que, a banda de ser jurídicament injustificable, l’ex-pres fa anys que ha complert.

A Onda Cero, Carlos Alsina s’ha molestat per la comparació entre Otegi i Mandela per considerar que el primer “no és un home de pau”, tot oblidant que el líder sud-africà també va ser condemnat per la seva activitat armada i que mai hi va renunciar -ni tan sols va acceptar una treva- fins després d’haver estat alliberat.

A Las Mañanas de RNE, el portaveu del PP Rafael Hernando ha demanat que Otegi continués inhabilitat pensant «en les víctimes que va provocar», quan no hi ha cap víctima pel qual Otegi va ser empresonat aquesta darrera vegada.