Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Molt sovint, quan reflexionem sobre periodisme, sempre salten les mateixes controvèrsies, s’aixequen les mateixes ampolles i es fiquen els dits en les mateixes mil i una nafres. El periodisme està (i ha d’estar) en permanent revisió, perquè és (o hauria de ser) un reflex fefaent de la societat a la que es deu. 

La crítica és legítima. I si a més serveix per construir, és justa, bàsica i necessària. Malgrat tot, la crítica és senzilla. Fàcil. Els meus pares, gent viscuda i sàvia per haver volgut viure, em van ensenyar quan era un nap-buf que agrair és molt més complicat que criticar, però que és encara més important, especialment en temes on no tothom està al nivell de les circumstàncies.

Per aquest motiu avui no criticaré a ningú. Tampoc seré mordaç ni ficaré el dit a cap ferida. Avui només em vull limitar a donar les gràcies a tots i cadascun dels companys i de les companyes que intenten fer les coses bé, que treballen dur i, en la gran majoria dels casos, en condicions precàries, per aconseguir tirar endavant productes periodístics de qualitat, allunyats de les relacions públiques que practiquen alguns pica-lletres des de les capçaleres que tots coneixem i que actuen com a piconadores dels discursos hegemònics del poder sobre els cervells de qui se’ls escolta.

Avui toca treure’s el barret davant de tots i cadascun dels que piquen pedra des de baix, dels que no surten a la foto ni pretenen sortir-hi, davant dels becaris que treballen gratis, amb aquella brillantor als ulls de qui encara conserva la il·lusió malgrat els «jo ja t’ho deia» o els «hauries d’haver estudiat una altra cosa».

És tota aquesta gent la que inspira i mou un ofici que des de molts sectors insisteixen en assassinar dia sí, dia també. I és la feina de tota aquesta gent la que permet explicar les coses com són i no com alguns pretenen que siguin, assenyalant culpables i rendint comptes. Dylan ja ho deia fa cinquanta anys: qui no té res, no té res a perdre.

Des d’aquí, gràcies a tots. Perquè, malgrat que tots som esclaus de les nostres misèries i dels nostres errors, encara hi ha molts que no donen el braç a tòrcer ni sucumbeixen a la temptació de vendre el periodisme al millor postor. Potser l’únic que queda és la dignitat. Doncs que ni ens la prenguin ni ens la comprin.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.