Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Imagineu-vos programes de televisió com La Ratonera d’Alerta Digital TV, El Cascabel de 13 TV, El Gato al Agua d’Intereconomía TV o El Chanchullo Y a ti ¿qué te pica? de Mi Tierra Televisión, entre d’altres, a Catalunya, en què el conductor (m’estalvio el doble gènere, perquè sempre són homes) i els seus col·laboradors i les seves col·laboradores (sóc generós, perquè també m’hauria pogut estalviar el femení) vomitessin bilis contra Espanya i escopissin vexacions contra els espanyols sense solta ni volta, demolint així el mur que delimita, d’una banda, la llibertat d’expressió i la pluralitat informativa i, de l’altra, la mala educació i la incultura. No puc ni vull negar que tenim una televisió pública extremadament centralista que actua com a portaveu del règim, però també hi ha diverses televisions privades i espais d’entreteniment, com Arucitys o Trencadís, que saben jugar al bilingüisme d’una manera tan natural com es produeix fora dels platós de televisió, sense imposicions, injúries, atacs ni amenaces. No parteixo de cap base científica, tampoc de cap mostreig indicatiu de res, però la merda que caguen Paco Marhuenda o Federico Jiménez Losantos, sortosament, no pot comparar-se amb el gas evacuat per l’anus de Carles Capdevila o de Jordi Basté. “Heus ací el discurs d’un altre català que mostra una fe cega en la superioritat moral dels seus respecte d’Espanya”, opinaran alguns. Ni molt menys; en aquest cas, no és fe, sinó un dogma, cert i incontestable.

Fa por el radicalisme anticatalà que traspuen algunes zones del territori espanyol. Segur que, com asseguren alguns, representen una minoria amb la qual ben pocs se senten identificats, però el cert és que aquestes minories poc representatives amb qui gairebé ningú no s’identifica disposen fins i tot de canals de televisió per difondre la seva paraula, talment com un Moisès modern i espanyol, sense els deu manaments però amb els deu articles de la Constitució que més li convinguin a cada moment. Fan por els radicals anticatalans, però almenys els tenim identificats; és un avantatge que operin a cara descoberta, confiats que cap ens judicial actuarà d’ofici a pesar de la gravetat de les seves acusacions. Sabeu de què tinc por? Dels cavalls de Troia, dels enemics que es disfressen d’amics per colar-se a casa nostra i destruir des de dins el que tant ens ha costat de construir. En plena polèmica sobre la nova retolació bilingüe a Lleida, que ja es pot veure en cartells i senyals de trànsit de la ciutat, Àngel Ros reitera que mai no hi haurà un retrocés del català a l’Ajuntament de Lleida i que la nova cartelleria i les noves senyalitzacions en català i castellà s’instal·len des de l’any 2004, quan es trenquen els actuals, complint la llei. Ara bé, la Plataforma per la Llengua lamenta que la nova retolació sigui fruit tan sols de la voluntat política d’una formació que ha arribat a un acord amb Ciutadans per eliminar l’ús preferencial del català a la Paeria i, de retruc, a la ciutat, tal com també denuncien els grups municipals de CiU, ERC-Avancem i la Crida per Lleida. Enteneu-me, no és que cregui més en la paraula d’uns que en la d’uns altres, però aleshores em ve al cap la imatge del cavall de Troia i m’atabalo. D’acord, Ros no ha construït cap cavall de fusta gegant, potser tot plegat són imaginacions meves… Tot i que, ara que hi penso, Ros no té un cavall de Troia, però sí un lluert de la mida d’un drac! I una televisió pròpia. I un diari, una ràdio… Crema Troia? No, crema Lleida!

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.