Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

L’única vegada que he entrevistat un secretari d’estat del Regne d’Espanya va ser el 1993, quan Felipe González ja feia més de deu anys que governava i els escàndols sovintejats (cas Roldán, cas Juan Guerra, la guerra bruta dels GAL…) anticipaven el final imminent de l’imperi felipista, que finalment es va produir el 1996, amb l’arribada d’Aznar a la Moncloa. Aleshores jo treballava al setmanari ‘El temps’ i l’editor Eliseu Climent em va enviar a Madrid a entrevistar el secretari d’estat de Polítiques d’Aigua i de Medi Ambient, el valencià Vicent Albero, que poc després seria nomenat ministre d’Agricultura, encara que per pocs mesos, ja que va haver de dimitir el maig de 1994 per un escàndol personal.

L’objectiu era parlar amb ell dels projectes hidrològics que estava impulsant el PSOE i també del que aleshores s’anomenava “poder valencià” a Madrid, un dels representants del qual, Antoni Asunción, exministre d’Interior, ha mort precisament fa uns dies. Recordo que Albero va tenir un tracte amable i pròxim amb mi, que contrastava de manera evident amb la grandària i opulent decoració del seu despatx madrileny. Vam mantenir tota la conversa en català, ell en el seu valencià originari de Castelló i jo en el meu català de Barcelona, amb absoluta naturalitat.

Però en un moment concret, va canviar el to i va renyar-me per haver utilitzat en una pregunta l’expressió ‘Països Catalans’. Es va posar seriós i em va dir que aquest era un terme que ens feia més mal que bé, que no n’era gens partidari, que fent-lo servir donàvem arguments a la dreta anticatalanista de València i tot això que sempre deia i continua dient avui encara el PSPV-PSOE (i així li ha anat). Li vaig contestar suaument, però amb fermesa, que ‘Països Catalans’ era la manera com a la revista definíem l’àmbit de difusió i que als nostres lectors ja els anava bé així; que respectava que a ell no li agradés, però que no per això l’havia d’eliminar de la meva pregunta.

He recordat aquesta anècdota perquè, dues dècades després, l’expressió ‘Països Catalans’ continua essent ‘tabú’ en la majoria de mitjans de comunicació editats al nostre país, amb honroses excepcions, que s’han sumat en els últims anys a la del setmanari ‘El temps’, sobretot en l’àmbit digital. A TV3 no se sent gairebé mai, ni tant sols els meteoròlegs la fan servir quan són davant del mapa del país sencer (diuen eufemismes com “els altres territoris” o es refereixen només “al País Valencià i a les Illes”, deixant orfes la Franja, Andorra i la Catalunya Nord).

Tampoc el creixement de l’independentisme a Catalunya ha afavorit que el terme ‘Països Catalans’ s’expandís, perquè som minoria els que creiem que l’estat propi que reclamem pel Principat deixa fora una bona part de la nació catalana i que aquesta continuarà formant part dels estats espanyol i francès. Quan la Catalunya principatina sigui independent, tindrem el país esquarterat entre quatre estats; no oblidem que Andorra ja és un estat independent. Potser serà aleshores que l’expressió ‘Països Catalans’ passarà a tenir el sentit de comunitat lingüística i cultural que té la ‘Francophonie’ per als països de parla francesa, sense haver de respondre sempre a les acusacions d’imperialisme polític?

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.