Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

¿Han de tenir sanitat gratuïta els fumadors, els obesos i els bevedors? El titular escollit per El País per al seu reportatge de la secció de ciència publicat el 3 de març és realment polèmic. Està tractant de dir alguna cosa entre línies o simplement ha buscat un titular sensacionalista que atragués els lectors?

La pregunta, segons explica el mateix reportatge, està extreta d’una enquesta europea promoguda per l’Institut Europeu per a la Ciència, els Mitjans de Comunicació i la Democràcia (EISMD) i, aquesta mateixa institució reconeix que és «polèmica». Però en realitat l’article insisteix en la idea quan assegura que «les autoritats europees estan desbordades pel desafiament». De debò que la sanitat pública d’una de les regions amb més recursos del planeta estan «desbordades» pels mals hàbits de vida dels seus ciutadans? S’entén que això pugui ser una motivació de preocupació entre els experts en salut pública, però plantejar-ho com un motiu de saturació del model sanitari públic podria sembla interessat. El problema són els recursos de la sanitat o el fet que els mals hàbits generen malalties cròniques i morts prematures per molt bona sanitat que es disposi? A l’hora de respondre a aquesta pregunta el reportatge ja matisa més: «¿És autoritari promoure estils de vida saludables? ¿O un govern que no ho faci és culpable per negligència?» es pregunten ara des del mateix EISMD, un estil de pregunta totalment allunyat de la qüestió que escollida per al titular i que obre la porta, potser, una possible solució.

El tabac es posa com a principal exemple d’actitud autodestructiva desastrosa per a la salut pública: «assassina a 166 homes i 40 dones cada dia» a l’Estat espanyol i suposa «el 15% de la despesa sanitària. Aquesta despesa gira, al conjunt de l’Estat espanyol, al voltant dels 60.000 milions d’euros; el que suposa que combatre els efectes del tabaquisme costa vora uns 9.000 milions. Una xifra que coincideix bastant aproximadament amb la recaptació estatal en impostos a aquest producte, que el 2014 van ser uns 9.100 milions. Podrien els fumadors, seguint la lògica argumental de l’EISMD, què ells sí que tenen dret a una atenció sanitària perquè se la paguen?

El reportatge no es limita al tabac i posa altres exemples com l’excés de begudes ensucrades o de menjars amb greixos saturats, causants de diabetis o malalties cardiorespiratòries, i la manca d’activitat física. Paradoxalment evita parlar d’altres factors que no tenen relació amb els hàbits ciutadans, com la contaminació o l’estrès social que hi ha al darrere de tantes malalties mentals.

L’article cita una font que demana la prohibició dels anuncis de refrescos amb excés de sucre i enllaça a un nou article que descriu la batalla mundial per gravar aquests productes de forma similar a com es fa amb el tabac i com la indústria afectada està reaccionant de la mateixa forma que ho va fer la indústria tabaquera quan van començar-se a aprovar les lleis antitabac. Una mesura que precisament va proposar el govern català el 2013 i hi va acabar renunciant després de rebre pressions de l’Ambaixador dels EUA i els àtacs i burles de bona part de l’establishment mediàtic.

Però seria precisament aquesta via la que permetria, per una banda millorar els hàbits alimentaris de la població i per l’altra aconseguir els recursos necessaris per a aquesta «sanitat desbordada»? S’hauria pogut plantejar exactament al contrari la pregunta de El País?