Desenes de persones han d’abandonar precipitadament el barri de La Mina al municipi de Sant Adrià del Besòs per culpa de les represàlies després que un assassinat hagi enfrontat dues extenses famílies del barri.

Els afectats han de marxar sense res, només amb el que porten a sobre, en alguns casos amb nens petits i, sovint, sense un lloc on anar. Una situació que hauria de despertar empatia cap aquelles persones desplaçades forçosament i sense opció.

Però aquest no és l’enfocament del Diari de Vilanova. El motiu? Se suposa que perquè les persones desplaçades són d’ètnia gitana i llavors l’empatia no és necessària.

El titular del setmanal del Garraf és prou eloqüent: «Inquietud per gitanos fugits de la Mina que s’han establert a Vilanova». L’adscripció ètnica com a element informatiu primordial, precedida per la «inquietud». «Inquietud» de qui? Doncs només al segon paràgraf s’explica amb un genèric «entre el veïnat» se suposa que no-gitano. Així, la normalitat, «el veïnat», es contraposa a l’amenaça –allò que genera «inquietud»- que és «gitana». La divisió en «clans», una expressió que ratlla la xenofòbia, fa augmentar encara més la sensació de distància entre gitanos i no-gitanos, ja que aquests segons mai formarien part de cap «clan». En cap moment es presenten les famílies refugiades com a víctimes sinó sempre com a perill. Un titular i un enfocament més pensats per generar alarmisme que per informar de forma serena i evitar tòpics i discriminacions.

Aquesta sensació de perillositat augmenta quan s’explica que les famílies refugiades «han ocupat cases il·legalment». Encara que l’ocupació de cases buides només és delicte si hi ha una denúncia penal expressa per part dels propietaris –un detall que en cap moment s’especifica a l’article- es repeteix fins a quatre vegades que la situació de l’ocupació és «il·legal», reforçant una vinculació entre gitanos i delinqüència que es remata amb l’expressió «ara com ara no es té constància que hagin comès cap fet delictiu més enllà de l’ocupació il·legal dels habitatges». El text recorda implícitament que només és qüestió de temps que acabin cometent nous delictes si és que no ho han fet ja, ja que el fet que «no hi hagi constància» no vol dir que no hagi passat. Altres aspectes que mostrarien la precarietat de les persones que han hagut de refugiar-se a Vilanova, com el fet que hi hagi fins a quatre famílies compartint una sola casa, es presenten com una prova acusatòria més.

Només al final l’article fa l’esforç de buscar una font alternativa, en aquest cas Àngel Giménez, president de l’Associació Cultural Gitana del Gran Penedès, però paradoxalment no se li pregunta –o almenys no es veu reflectit a l’article- per la situació material i la seguretat de les famílies refugiades sinó pel funcionament de la «llei gitana» i, com a mínim, per les vies de resolució del conflicte.

Nota: Aquesta anàlisi ha estat possible gràcies a un lector que ens ha fet arribar la notícia original.