Un dels enemics seculars del periodista musical és aquell individu a qui amb prou feines has saludat algun cop de passada però que t’atura un bon dia i et dispara a boca de canó amb un somriure de conill: “I a tu no et sobren pas un parell d’entrades per al concert de The Next Big Thing?”. Ah, les entrades dels concerts. Sovint m’ha fet la sensació que molta gent creu que als periodistes de música les promotores ens envien cada setmana uns feixos de tiquets per al nostre ús personal, perquè l’administrem graciosament entre les nostres amistats, veïns i coneguts. Que si em sobra què? Au, passa avall.

En parlaven fa uns dies a la primera Jornada de Periodisme Musical, organitzada al Col·legi de Periodistes, on els joves estudiants que hi van assistir van poder descobrir que tots uns senyors professionals de la comunicació poden arribar a perdre els papers per aconseguir com sigui dues invitacions per a un concert de Sabina o Alejandro Sanz, com explicava, molt curada d’espants ella, perquè n’ha vist de tots colors, Xènia Rafí, de la promotora The Project.

Deien a la taula rodona que fa un temps van prosperar els blogs que semblaven haver estat dissenyats específicament, o gairebé, per aconseguir passis de premsa de concerts. Eren blogs sense gaire contingut, de vegades blogs fantasma, amb articles mandrosos, fets amb pilot automàtic o copiats d’aquí i d’allà per fer la impressió que allò era un mitjà de comunicació seriós i mereixedor de les corresponents acreditacions. Es veu que això ara ja s’estila menys, que després de l’explosió de blogs de fa uns anys, les promotores ja els van prendre el número i saben distingir amb facilitat el portal amb cara i ulls del portal barrut. D’altra banda, els blogs han entrat en crisi, suposo que perquè tothom es pot expressar alegrement a través de Twitter i Facebook sense necessitat de gastar-se uns calerons en una web.

Però és el prestigi de la gratuïtat el que crida l’atenció. Perquè, com comentaven aquell dia, sovint els qui es tornen bojos per aconseguir un passi de premsa, parlo de gent que no ha d’anar pas al concert per treballar-hi, tenen bons sous, de vegades són fins i tot celebritats que es podrien permetre comprar les entrades que volguessin sense haver de fer aquests numerets i aquestes contorsions que fan. Però no, volen anar-hi gratis, sentir-se diferents, privilegiats, exclusius, o potser simplement més llestos perquè han aconseguit el mateix que tothom sense passar per caixa.

Pagar, però, pot indicar que tens interès en una cosa. Vam haver de pagar molts i molts concerts, i molts i molts discos, els periodistes musicals, abans que algú ens en subministrés un de franc, i continuem fent-ho quan ho trobem convenient. I va ser així, pagant, com vam aprendre a valorar les coses, per molt repugnantment materialista que pugui sonar a segons qui. Així que, tu que tens un bon sou, que no et dediques a això, que pretens anar al concert a fer el mec, paga ni que sigui una vegada a la vida, fes el favor. Per saber que se sent.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.