Ja tothom ha vist, comentat i ressenyat Spotlight, potser faig tard, en sóc conscient, però després de veure la pel·lícula hi ha alguns elements significatius, que criden força l’atenció –o almenys a mi m’ho han fet- i que penso que han passat per alt en els articles que he llegit, així que he pensat que valia la pena fer la meva pròpia llista de reflexions informatives al voltant d’Spotlight.

1. La investigació és obra d’un mitjà tradicional: en un moment en què els mitjans tradicionals estan cada cop més qüestionats, tant per la seva pèrdua de lectors i influència, com per l’aparició de nous mitjans més valents –o desesperats, segons com es miri- la pel·lícula posa el dit a la nafra. Un equip d’investigació com el d’Spotlight, amb quatre periodistes a sou, amb temps per investigar i sense cap pressió per publicar temes constantment és una estructura que només pot permetre’s una organització gran i potent que, ara per ara, només existeix a mitjans tradicionals. Ara, al nostre país, tampoc els mitjans tradicionals mantenen equips com el d’Spotlight per molta estructura o recursos que tinguin.

2. Desconfiança de les fonts: crida l’atenció la resistència que al principi de la pel·lícula tenen les fonts cap als periodistes. No és que aquestes no vulguin denunciar per por o desinterès –els motius més habituals- sinó que no tenen cap confiança en què aquest mitjà sigui una via efectiva. Una realitat que també es viu al periodisme nostrat.

3. Independència del mitjà: és el detall més allunyat de la realitat dels mitjans catalans i, fins i tot, fa dubtar de la veracitat de la pel·lícula, és l’actitud de l’editor, preocupat només per l’interès periodístic de la història i no pels comptes de resultats o la integritat del diari. És ell qui empeny els periodistes cap a la investigació i no qui els frena. Si realment existeixen editors així, i no són una invenció dels guionistes, a mi m’agradaria conèixer-ne algun abans de morir.

4. Poques pressions: a pesar que al llarg de la pel·lícula es repeteix sovint el gran poder de l’Església catòlica, les pressions d’aquesta cap al diari o als periodistes són més aviat tèbies. Més enllà de vigilar per evitar un pas en fals que provoqui una demanda i algunes converses on al pressionador se’l veu amb més por que al periodista presumptament pressionat, la veritat és que els investigadors treballen amb unes facilitats que fins i tot qüestionen l’èpica del film. Ni amenaces de retirar publicitat, ni campanyes de desprestigi del mitjà, ni amenaces de cap tipus… Imagineu la cara que se li quedarà a un periodista llatinoamericà –posem el cas- que es juga la vida per publicar qualsevol tema molt menys transcendent veient aquests «herois» de la pantalla patint per l’excés de feina.

5. Anar pel sistema i no l’anècdota: una de les obsessions de l’editor. Demostrar que hi ha un patró que afecta tota l’estructura i no un simple error puntual. Tota una lliçó del que hauria de ser el periodisme d’investigació i que fa que et caigui la cara de vergonya quan es compara amb com s’han cobert aquí escàndols com la corrupció a la Casa Reial, el robatori massiu de nadons o els mateixos escàndols d’abusos sexuals dins l’Església.

6. La diferència entre investigar una història i publicar un retall: un altre detall per a mi molt significatiu. Per a resseguir l’historial de denúncies els periodistes d’Spotlight en tenen prou en acudir a l’hemeroteca del seu propi diari. Al final resulta que, poc o molt, pràcticament tot acaba publicat en els grans mitjans, ni que sigui en forma de breus o anodins teletips que passen desapercebuts. El problema, és que aquests breus o teletips no canvien les coses, queden apilades en el munt d’informació que passa diàriament davant dels nostres ulls i que no suposen cap canvi ni diferència. Per tal que el periodisme provoqui canvis són necessàries grans històries, ben construïdes, amb visió global, que obrin portades o informatius i que tinguin seguiment. Excusar-se en els breus per després dir «això nosaltres ja ho vam publicar» no deixa de ser una mentida que els periodistes ens fem massa sovint.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.