Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

A mitjan dels anys noranta un dels intel·lectuals de talent oceànic que més respecte em mereix, Joan Francesc Mira, escrivia a la seva secció de l’avantpenúltima pàgina de El Temps un article titulat ‘No m’interessa’. Posava de manifest una malaltia habitual en la societat d’un territori anormal com els Països Catalans: no ens interessa res del que passa un centímetre més enllà de la frontera del Principat. O com ha recordat en els últims dies Aleix Renyé als mitjans de comunicació públics que posen el mapa sencer als espais meteorològics, “la neu del nord de Catalunya no s’atura a la frontera francoespanyola”.

Hi ha hagut un canvi, és cert, i ho recordava aquesta setmana el nostre president del Grup Barnils, David Bassa -sempre ho serà, per drets adquirits- també en aquells mitjans dels anys noranta les paraules “país” o “govern” volien dir una altra cosa del que signifiquen avui. El centre ideològic del discurs majoritari s’ha mogut. Per citar a un altre català, i periodista, i exdiputat, Antonio Robles, aquest nou discurs ja és hegemònic i ha guanyat, i una prova és el canvi de significat d’aquestes paraules.

Però com a català i periodista, i aspirant a l’excel·lència i la pluralitat que se’ns suposa als segons, vinguem d’on vinguem i anem on anem, m’incomoda profundament i crec que obeeix a una estratègia tramposa el fet que les poques vegades que decidim interessar-nos pels nostres altres límits ho fem només donant veu als protagonistes que s’emmarquen dins d’aquest discurs hegemònic, encara que en el seu territori siguin minoritaris (i minoritzats).

Tothom que em coneix no trobarà en mi ni un bri de simpatia per segons quins personatges que habiten en els nostres Països Catalans, començant pel marit de la líder del Front National, Marine Le Pen, Louis Aliot, i acabant per una de les estrelles de Sálvame, l’alacantina Rosa Benito. Però no s’hi val, com a periodistes, a només fer difusió de les peripècies dels estimats Joan Pau Alduy i Eliseu Climent, per posar dos exemples als antípodes dels dos anteriors.

Els periodistes mandrosos diran “no hi ha dades” per fer un discurs comparatiu en els principals temes socials que passen de la mateixa manera a Barcelona i a València (us recomano que seguiu el cristo sobre els horaris comercials que s’estan debatent al Cap i Casal). Però la realitat, possiblement, i la millor excusa és que “no interessa”. Doncs jo crec que, en tant que periodistes que aspirem a informar sense límits sobre l’espai comunicatiu català, és o ha estat tant alcaldessa del meu territori Ada Colau com Rita Barberà, i a mi m’agradaria que els mitjans de comunicació del meu país, amb abast i visió nacional, en parlessin (bé i malament) de totes dues i aspiressin per igual a entrevistar-les. Encara que, com diu Eduard Voltas, siguin aigua i oli.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.