Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Les dones i les nenes del camp de refugiats d’Argelers van aprendre a fabricar una mena de xiulet fet amb canya que duien sempre penjat del coll. Es tractava de fer-lo servir si els guàrdies miraven de violar-les. L’invent del xiulet va ser el resultat de l’elevat nombre d’agressions sexuals contra les refugiades d’aquest camp construït per a durar menys d’un mes i que va acabar ocupat durant dos anys. Hi van acabar passant prop de mig milió de persones i només durant els primers set dies de funcionament -del 3 al 10 de febrer de 1939- hi van arribar prop de 80.000 refugiats. Republicans que buscaven el refugi de l’Europa civilitzada per deixar enrere la imminent victòria dels militars colpistes a les ordres del general Franco.

La realitat va ser molt diferent. Els refugiats van rebre el tracte de presoners de guerra i el camp es va convertir en una mena de trampa sense sortida vigilada per la Legió Estrangera Francesa. Les persones arribades a Argelers l’hivern del 39 el recorden com el camp del fred, la fam, els polls i la sarna. Però recorden, sobretot, la sensació d’abandonament i la pèrdua de qualsevol dret enfront d’unes autoritats conscients del dolor que infligien.

Idomeni és un petit nucli grec al si del municipi de Paeònia, a tocar de Macedònia. Té poc més de 150 persones empadronades. Durant les darreres setmanes s’hi han arribat a acumular fins a 13.000 persones. Aquest hivern, Idomeni s’ha convertit en el camp més mediàtic entre les desenes de camps de refugiats improvisats que omplen les illes i la península grega. La improvisada acció humanitària ha fet possible l’aparició de centenars de tendes però malgrat l’esforç, durant les nits més fredes de febrer, s’hi han comptat fins a dues mil persones dormint al ras.

Argelers, 77 anys enrere, va ser la metàfora d’una Europa convulsa abocada al que seria la Segona Guerra Mundial: el govern de Vichy no va tenir cap vergonya a reprimir i criminalitzar els republicans que hi havien arribat perquè els visualitzava com a enemics de la nova Europa que inspirava el nacional-socialisme. El tracte a les persones preses a Argelers va fer evident la col·laboració acrítica de França amb l’Alemanya nazi, i les complicitats d’aquests amb l’Espanya franquista i la Itàlia feixista. De fet, molts d’aquests presoners van patir Argelers com la primera parada abans d’arribar als camps d’extermini del règim de Hitler.

L’any 2016, a Idomeni, les autoritats locals viuen desbordades per la riuada humana mentre l’embargat govern grec -que es declara insolvent per atendre les necessitats essencials de la població grega- reconeix que no dóna l’abast per atendre els milers de refugiats que arriben a les seves costes i que s’acumulen a les fronteres del nord.

A Europa, al cor (sic!) d’Europa, han decidit que la millor manera de posar fi a aquesta crisi és amagar-la. Per això han posat preu a cada refugiat sirià (o libi, o afganès, o…) que Turquia impedeixi arribar a territori de la Unió Europea. El preu d’aquesta feina de contenció és la rodona quantitat de 6.000 milions d’euros. Sí, pel govern turc. Un govern acusat públicament de permetre ‘una continuada disminució de les llibertats civils’ per algú tan poc sospitós d’antisistema com el vicepresident dels Estats Units, Joe Biden. Si els drets de la població turca a Turquia són conculcats reiteradament, què podem esperar del tracte que rebran els refugiats?

A ‘La idea d’Europa’, George Steiner explica que la materialització del projecte d’una Europa unida va ser el resultat de la determinació dels governs europeus a no repetir els errors que havien abocat el continent a una guerra que va posar fi a la vida de milions de persones. Aquesta bella idea d’Europa va néixer i es va fer imprescindible enmig de la desolació d’Argelers i ha estat enterrada sota el fang d’Idomeni. Queda a les mans de les societats europees decidir si la colguem definitivament o no.

Mal que ens pesi, cap dels comicis que ha tingut lloc a Europa d’ençà de l’inici d’aquesta crisi de refugiats s’ha desmarcat de la línia més dura de rebuig i de control de refugiats promoguda des de Brussel·les. La ultradreta ha guanyat a Dinamarca i millora resultats a Hongria, França, Àustria, Polònia i Alemanya. A l’Estat espanyol, la força més votada -per poc, però la més votada- és la del ministre justificador del tir al refugiat i del retorn en calent a la frontera sud. Fa una mica de por, oi?

És evident que existeix un gruix d’europeus conscients i determinats que aixeca la bandera del Refugees Welcome; però si analitzem l’evolució electoral al continent, dubtem de si és minoritària o molt minoritària.

Resulta dolorós constatar el poc que hem après en els 77 anys que van d’Argelers a Idomeni.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.