titularracistaEls nous atemptats a Brussel·les han tornat a omplir els mitjans de directes d’escassa qualitat i plenes de rumors, sensacionalisme i desmentiments, sense comptar els titulars xenòfobs, provocant les queixes de molts espectadors a Twitter.

L’altra cara de la moneda d’aquesta cobertura urgent són les tertúlies on els participants habituals –no experts especialitzats en la matèria- en tot analitzen uns fets sobre els quals encara no tenen pràcticament informació fiable.

Més enllà de ser comprensius amb el caos i els nervis que puguin estar passant els periodistes presents a Brussel·les, la situació ve generada per la política informativa de molts mitjans de tractar de ser els primers encara que sigui publicant fets no confirmats i, massa sovint, basats en prejudicis.

És difícil, o directament impossible, oferir reportatges de fons, contextualitzats i rigorosos amb tan poc temps, però per això també hi ha l’hemeroteca. Per això hem triat sis reportatges que poden ajudar a explicar els fets de Bèlgica –i França- molt millor que les desenes d’anàlisis improvisades per omplir minuts de televisió fins que arriben els anuncis.

A l’octubre va passar pràcticament desapercebut el desè aniversari de la revolta de les banlieues franceses, replicada a altres països com Bèlgica. Llavors desenes de milers de joves de barris obrers, molts d’ells de famílies provinents de països de majoria musulmana, van mantenir disturbis d’una envergadura no vista en dècades. El llavors ministre francès de l’Interior Nicolás Sarkozy, va arribar a dir que darrere els incidents hi havia Al Qaida. Una sortida de to que llavors va provocar sobretot hilaritat però que avui no faria tant de riure. Què ha passat en aquesta dècada perquè les banlieues passin de generar revoltes contra la falta d’expectatives a fabricar voluntaris per a la gihad? Durant aquests anys diversos reportatges en mitjans tan diversos com La Vanguardia, El País o Diagonal han anat alertant de la fallida de l’estat del benestar i la degradació de les condicions de vida en aquests suburbis i com això era aprofitat per les organitzacions gihadistes. De fons, les promeses incomplertes de millora que van fer-se després de les revoltes. Uns reportatges que potser ara seria el moment de rellegir.

Han servit d’alguna cosa les mesures securitàries excepcionals? Des de 2001 els països occidentals han anat patint una constant retallada de drets i llibertats motivada per aconseguir una millor seguretat. L’estat francès es troba en estat d’emergència des dels atemptats del 13 de novembre –amb un resultat més aviat pobre– i Bèlgica va impulsar el polèmic Pla Michel amb 18 mesures contra el terrorisme que van des de l’empresonament automàtic per a excombatents de l’ISIS fins a l’extensió de les escoltes telefòniques passant per una revisió de la Constitució per allargar el període de detenció fins a les 72 hores. Però aquestes no han estat les primeres mesures aplicades. De forma sistemàtica i com a resposta a cada atemptat –fins i tot els fallits– la legislació europea s’ha fet més i més restrictiva sense que això hagi servit, aparentment, per frenar els atemptats.

En canvi, pràcticament ningú ha posat el focus en les conseqüències d’aquests paquets de mesures per a la població identificada com a musulmana. Un reportatge de ElDiario.es previ a la Cimera del Clima de París narra fins a quin punt l’estat d’emergència va suposar ungir repressiu per al moviment ecologista. No costa d’imaginar que aquesta pugui esdevenir la quotidianitat per a milions d’europeus catalogats com a potencials gihadistes al seu pesar.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019