Canvis en la majoria parlamentària, canvis en els directius de la CCMA. Malauradament, aquesta –no pas obligatòria– correlació de fets ha esdevingut una mena de llei natural del funcionament i organització dels mitjans públics catalans. Sembla inevitable que cada cop que canviï la correlació de forces al Parlament –i per tant dels suports al Govern–, la nova majoria ha de (poder) proposar nous noms de directius que siguin del seu gust.

En les darreres setmanes, el to d’aquest procés de suggeriments ha pujat fins a nivells molt ostentosos i ha semblat una mena de repartiment de llocs de responsabilitat. S’ha arribat a afirmar i a informar amb naturalitat que CDC tenia el dret a proposar el nom del director de TV3 i del director d’informatius de Catalunya Ràdio. Al seu torn, ERC es reservava el de proposar els del director de Catalunya Ràdio i el cap d’informatius de TV3. Els nomenaments, doncs, han estat “a proposta de [posi el partit corresponent]”. Al cara a cara que va mantenir amb David Fernández a Catalunya Ràdio sobre aquesta qüestió, el diputat de DiL Quico Homs va arribar a afirmar que calia un “equilibri entre el principi democràtic i el principi professional” a l’hora de nomenar el personal directiu. Com no podia ser d’altra manera, aquesta manera d’entendre i de fer han donat lloc a posicionaments crítics de nombrosos organismes i col·lectius professionals, també del Grup Barnils.

De nou, sembla que la tradició pròpia dels països del sud d’Europa de posar per sobre la lògica política a la professional a l’hora de gestionar els mitjans públics és impossible de trencar. Que “s’hagi fet sempre així”, que “els altres partits també ho facin” o que “també passa a TVE o a altres autonòmiques” no ens ha de portar a naturalitzar una manera de fer que no és normal. I que, a més, no hauria de ser-ho.

Des del meu punt de vista, a més de les (greus) implicacions ètiques que té per se, aquesta manera de procedir té efectes molt nocius. D’una banda, sobre el prestigi de la CCMA, un ens públic que ha d’estar al servei de la ciutadania i que està sota sospita d’operar al servei de Junts pel Sí. Els mitjans públics en general i els catalans en particular ja tenen prou enemics com per a que a sobre els hi donin arguments. D’altra banda, sobre els professionals nomenats “a proposta de”, molts dels quals tenen una llarga trajectòria periodística que els avalaria per aspirar al càrrec per ells mateixos. Ara sembla que hi siguin per la seva ideologia i no (només) pel seu saber fer. Per extensió, obre la porta a dubtar sobre els criteris sota els quals funcionaran la resta de professionals de la casa –molts dels quals, crítics amb el procediment.

Ni els ciutadans, ni la corporació –una “estructura d’Estat”–, ni els seus treballadors, ni (sobretot?) els mateixos directius escollits “a proposta de” es mereixen una manera de fer tan problemàtica. Mai aporta res de bo. I menys ara, quan se suposa que volem construir un país nou.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.