El documental Superalimentos dirigit per Alberto Chicote que ahir va emetre Antena 3 va presentar-se com un espai de divulgació científica amb l’objectiu d’acostar-nos a les propietats saludables d’una sèrie d’aliments. El que havia de ser, però, un documental basat en criteris científics va acabar esdevenint, més aviat, en un show televisiu més preocupat per l’espectacle que pels criteris de rigorositat, i això a pesar d’abundar en el suport de frases a l’estil de «queda demostrat científicament».

El mateix títol del programa –Superalimentos– ja és molt discutible, ja que aquest és sobretot un terme publicitari, utilitzat per la indústria agroalimentària per vendre certs productes a partir d’exagerar o magnificar certes propietats d’un menjar –sovint reals, encara que també n’hi ha d’inventades– però ocultant-ne les negatives i, sobretot, obviant que l’alimentació és un concepte global que no pot reduir-se a menjar una cosa o l’altra.

El programa també abusa d’una suposada pàtina científica, amb un seguici de bates blanques, responsables de departaments d’investigació i suposats experiments que, en la seva gran majoria, no podrien ser qualificats de tals per cap investigador seriós: sense grups de control –la part dels voluntaris que consumeix placebo per poder comprovar l’eficàcia del medicament,- amb una simplificació constant dels termes percentuals –en un moment es diu que la millora és d’un 10% quan en realitat puja del 35 al 45%- i resultats miraculosos amb només pocs dies, setmanes i, fins i tot, hores.

La simplificació arriba al punt d’assegurar que en un mes pot reduir-se una talla de pantalons gràcies a menjar cinc o sis cullerades diàries d’oli d’oliva verge. En les imatges es pot sentir com la metgessa demana als participants que també es controlin la dieta i facin exercici, però aquests dos factors queden amagats i el programa se centra només en el «miracle» de l’oli, com si aquest aliment per si sol pogués reduir el greix específic de la cintura. Va haver-hi diferències entre els participants que van seguir una dieta i van fer exercici i els que tan sols van limitar-se a augmentar la dosi d’oli? El programa no només no0 resol aquesta pregunta ni una sola vegada, ja que en cap moment realitza cap cosa similar a un experiment científic, sinó que a més incideix en el perillós concepte de les «dietes miraculoses» considerades contraproduents per nutricionistes i metges.

Les incorreccions són habituals al llarg del programa –com confondre consum de cacau i xocolata, quan bona part de les xocolates del mercat contenen poc o gens de cacau- o assegurar que el cafè és la segona beguda més habitual del món després de l’aigua, títol que pertany al te. Altres són obvietats populars, com el fet de menjar pasta abans de realitzar un esforç físic.

Algunes de les recomanacions a més, són absolutament impossibles de seguir –de debò que és realista aconsellar consumir 375 grams diaris de bròquil per evitar fer servir ulleres de sol? No són molt més pràctiques, còmodes, i fins i tot saludables, les ulleres?- i algunes sospitosament exagerades: la cardiòloga Petra Sanz de l’Hospital Fundación Alcorcón, per exemple, tot i considerar l’oli d’oliva el millor del món, recomana no superar un consum de tres cullerades diàries, la meitat del consum proposat a Superalimentos.

Alguns crítics de televisió –i aquests han estat els crítics, la majoria de mitjans s’han limitat a resums-ressenya del programa– han argumentat que els ritmes televisius necessiten resultats immediats i, en aquest sentit, els resultats d’audiència donen la raó a Chicote i Superalimentos. Els dubtes, periodísticament parlant però persisteixen: fins a quin punt és lícit espectacularitzar la divulgació científica, distorsionar i banalitzar la feina dels investigadors i oferir consells discutibles sobre salut a canvi d’una bona dada d’audiència? És realment impossible oferir un bon servei públic i alhora atractiu?

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019