Els anomenats «Papers de Panamà» són la filtració periodística més gran de la història i representen una bomba informativa sobre les fórmules i implicacions de l’evasió fiscal i els moviments de capital fora del control de les hisendes públiques. Aquestes són unes pràctiques quasi exclusives de les elits polítiques i econòmiques del planeta i, com a tals, no compten amb una persecució jurídica ni una crítica mediàtica a l’alçada, que sovint en minimitza l’impacte informatiu, n’amaga la implicació d’empreses o personatges poderosos locals o n’obvia les greus implicacions per a l’economia real.

A Mèdia.cat hem analitzat diferents vegades el tabú informatiu que encara hi ha al voltant d’aquestes pràctiques sovint delictives, però no tractades mai com a altres infraccions, bé minimitzant-ne l’impacte informatiu, bé amagant-ne la implicació d’actors locals, bé obviant-ne la gravetat dels efectes que té el frau fiscal.

El cas dels «Papers de Panamà» no han estat l’excepció i des de Mèdia.cat hem fet un recull de les pràctiques escollides pels diferents mitjans –no tots, però sí la majoris dels més influents- per tal d’aconseguir diluir les greus revelacions d’aquesta filtració.

1. Lentitud de resposta: La Sexta, que forma part del Consorci Internacional de Periodistes (ICIJ, per les seves sigles angleses) que va realitzar la investigació- va informar ahir a la tarda de l’exclusiva que ja recorria el món sencer. Però la resta de televisions d’àmbit estatal van trigar molt més a reaccionar. Especial ment impactant va ser el silenci d’Antena 3, canal que comparteix propietat amb La Sexta i que fins aquest matí –quan ja és inevitable- no ha parlat del cas.

elpaisdigital2. Centrar l’enfocament en els «enemics» i silenciar els «amics»: Possiblement l’exemple més escandalós d’aquesta pràctica és a El País. El diari de Prisa va dedicar dues notícies a la seva portada digital d’ahir. La primera avisava que «Una àmplia filtració de dades sobre comptes opacs apunta a Putin», el que dóna a entendre que els «Papers de Panamà» fan referència únicament o principal al dirigent rus. En realitat hi ha implicats directament cinc actuals caps d’Estat o de govern i diversos exmandataris –com l’exemir de Qatar Hamad bin Khalifa Al-thani, que té en el seu entorn un dels principals accionistes de Prisa. Sense deixar de ser cert la implicació de Putin en l’escàndol, aquesta no seria directa, sinó via un intermediari i possible testaferro.

L’altra notícia que El País destaca d’aquesta història és la implicació veneçolana, a pesar del baix perfil polític dels nacionals d’aquest país vinculats a la filtració, en comparació, per exemple, a Argentina, el flamant president de la qual, Mauricio Macri, apareix amb fons ocults. En canvi, les implicacions dins la Casa Reial espanyola –amb comptes de la germana del rei emèrit, Pilar de Borbó– no han estat considerades prou rellevants pel diari.

3. L’anècdota davant el problema: La gran majoria de consumidors de mitjans ja sabran a aquestes hores que «Almodóvar, Messi i Pilar de Borbó» tenien comptes a Panamà per tal d’eludir impostos, però molts menys sabran la implicació de la família Domecq, una de les sagues econòmiques més poderoses d’Andalusia. I és que l’atracció dels mitjans per l’anècdota i els noms famosos té sovint com a contrapartida l’ocultació d’un problema estructural molt més profund: l’evasió de capitals sistemàtica per part de les elits econòmiques. Segons El Confidencial als «Papers de Panamà» hi figuren fins a «1.200 societats, 558 accionistes, 166 clients intermediaris i 89 beneficiaris» provinents de l’Estat espanyol. És molt probable que durant els dies vinents es facin públicssport4-4-16 nous noms, llavors caldrà veure quins són i quina rellevància informativa se’ls dóna.
mundodeportivo4-4-16
4. Defensar l’ídol: En alguns casos, però, els mitjans poden fins i tot passar a una clara defensa dels presumptes evasors. Aquest és el cas dels diaris esportius barcelonins Sport i Mundo Deportivo, que en les seves portades d’avui destaquen la defensa de Messi abans que les mateixes acusacions. En format breu i en una línia similar, ambdós diaris destaquen les intencions del futbolista de «denunciar els acusadors» sense cap referència al context en què s’ha publicat la informació. L’esportiu ni tan sols explica el tema en portada.

La premsa esportiva de Madrid, en canvi, sí que ha informat de les presumptes maniobres d’evasió fiscal de Messi. La mateixa actitud, però a la inversa, va donar-se quan qui va tenir problemes judicials va ser el jugador del Reial Madrid Karim Benzema.

5. Minimitzar el delicte: RAC1 ha convidat a la seva tertúlia matinal d’avui un expert en temes fiscals encarregat de matisar i reduir la gravetat dels fets. Una vegada i una altra ha repetit sentències com «que una empresa tingui diners a paradisos fiscals no vol dir que estigui defraudant»; «jo haig d’«optimitzar la meva fiscalitat»; «el contribuent està en el seu dret a fer aquelles accions dins la legalitat per tal de pagar els menys impostos possibles»; «hi ha paradisos fiscals perquè hi ha inferns fiscals», o «no és il·legal fer una societat a Panamà». Més enllà de la veracitat d’algunes o totes aquestes informacions, la idea bàsica que es transmet és una empatia amb el defraudador –la minoria econòmica més acomodada- i no amb el defraudat –la majoria social que veu degradar-se els serveis públics. També es justifica un comportament immoral per una situació jurídica –la manca de lleis clares per castigar la fuga de capitals- que és la que és, en bona mesura, precisament per l’origen social dels responsables d’aquestes pràctiques.

A la mateixa tertúlia també es justifica una gradació entre els diferents evasors, segons l’origen de la seva fortuna o la seva nacionalitat. Així, es condemna Putin per ser diners que «generats per la corrupció» –encara que en realitat ningú ha aportat proves en aquesta línia- però es mostra comprensió amb Macri per provenir «d’un país inestable d’on cal preservar el seu patrimoni». Curiosament Macri és el president d’aquest país inestable i perillós.