Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

El propietari rus de The Independent ha anunciat que aviat deixarà de sortir en paper per convertir la capçalera en un mitjà digital i El País diu que té un pla per anar abandonant, també, el quiosc. Arriba la segona apocalipsi del paper? Amb la crisi econòmica del 2008, la premsa va patir la caiguda de la publicitat. De fet, ja havien disminuït les vendes i tancaven quioscos. La pressió per eliminar costos va adobar el camí al discurs de la mort del paper. I van sorgir els hiperintegrats: les possibilitats creixents d’Internet i les noves tecnologies feien que qui volgués demostrar que estava a la cresta de l’onada havia de sentenciar el paper. El món i la vida es podien digitalitzar. Era el 2007 quan unes amistats que m’ensenyaven el piset em van etzibar: Hem aconseguit eliminar el paper de les nostres vides. Fora rebuts, àlbums de fotos, llibres, revistes i diaris…

Els fills van ser els primers a desmentir-los. Ja des de l’escola infantil, van començar a arribar-los creacions de pintura de mans. A la primària, papers i més papers que demostraven que els petits progressaven en la lectoescriptura. No hi ha res com anar als fonaments per desmuntar les martingales. Per molt que cada nen tingui un ordinador a l’escola, llegir i escriure s’aprèn en paper. Quan les escoles promouen nens lectors, ho fan amb llibres de paper, ai las! I ves, durant l’inici de l’era digital, van néixer revistes infantils a Catalunya i les juvenils van començar a recuperar tiratge, tot plegat perquè els del boom de natalitat dels setanta van tenir fills. Ens fem lectors amb el paper i continuem essent bons lectors adults amb el paper. Pregunteu-ho, si no, als editors: l’ebook havia d’arraconar el llibre i no li fa ni ombra.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Els grans mitjans escrits quan anuncien que abandonen el paper ens volen fer creure que ho hem de celebrar perquè pugen al carro de la modernitat. Tenim suports nous gràcies a la Xarxa, on llegim la correcció dels silencis mediàtics, contrastem informació i tenim més referències, però els diaris i revistes de paper continuen essent referents com a organitzadors de coneixement. El paper és ideal per a la mirada global, aplegar l’agenda temàtica i alhora aprofundir en diverses seccions. Diríem que és com una base acadèmica, que, és clar, caldrà qüestionar, però no tenir-la ens pot conduir a ser ciutadans self-made-man de la informació: mestretites sense criteri que vaguen per Internet.

Això ens hauria de preocupar, abans d’adscriure’ns, com a professionals de la informació, al discurs de la mort del paper. D’altra banda, es pot fer bon periodisme escrit dins l’exclusiu món digital —i és necessari—, però no cal fer de caixa de ressonància d’aquells que volen aprimar les redaccions. Més que res perquè la qualitat s’aconsegueix, sobretot, amb desplegament de recursos. Almenys no ens enganyem: la mort del paper no beneficia el periodisme.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019